Narrador omniscient. Final

¿Qui ens dirà a nosaltres què som, qui som realment? 
¿Qui pot tenir aquest poder?

Ningú. Perquè la designació d'aquest alt càrrec seria també una decisió subjectiva.

***

Déu, de fet, tampoc sap qui és realment. Conta la història que m'invento ara mateix que un bon dia es va mirar al mirall terrenal i es va veure tan subjectivament multiplicat, tan deliberadament imitat (plagiat seria la paraula pertinent en el nostre segle), i estaven tan egoistament desvirtuades i manipulades les seves paraules -la idea que ell s'havia fet de si mateix-, que va trencar-lo d'un cop poc meditat. A terra, una estesa de 665 trossos petits de realitat fragmentada. 

Amb el tros de mirall més gran a la mà va exclamar:

“No som res. Només pols."

I va decidir anar-se'n de vacances. A un lloc on ningú el reconegués. Per reinventar-se altre cop. Aquesta representava la setena metamorfosi capital de la seva llarga vida (malaguanyat Gregor! (1), pensava sovint).

Li va semblar que havia triat bé: un paratge anònim, sense arbres fruiters, amb diverses espècies de serps i sistema de seguretat a totes les cases. Era una terra on les persones no tendien a cultivar l'art de la mimesi a partir del model que la seva naturalesa representava.

I absort en aquests pensaments es va adonar que encara portava el mirall a la mà. Se'l va col·locar davant del nas, fent una ganyota, i després el va allunyar la distància que li pemetia el braç estirat. Aquell petit tros reflectia un rostre de transcendència còmica, un esbòs d'esperpent. I va riure's de la seva pròpia cara. 

En aquest joc de flexió-extensió, el mirall li va cruixir dins la mà, divident-se en dues parts. I en quatre segons, una fina ratlla vermella va iniciar una cursa desesperada per les ramificacions del palmell, fins a assolir la fraudulenta línia de la vida. Per un moment, li va semblar que el món es trencava, esotèricament, quan la sang enganxifosa es va espessir davant la línia que desembocava al canell (Era la mort). Però no ho va fer; arrogància empírica.

Va contenir la respiració mentre contemplava el regalim de líquid fosc: tres gotes havien aconseguit tocar terra. Sense adonar-se'n, aliè al món, inconscient, acabava de desencadenar la major tragèdia anunciada, el final dels finals. I potser aquesta mateixa ignorància atzarosa va aturar el cop i el va redimir, amb poca convicció. Tres gotes només. I el silenci.

Mentre premia el tall contra els llavis va inspeccionar tot el que l'envoltava, en una barreja de curiositat i por de ser observat. Va xuclar de forma infantil la vermellor fèrrica i quan va considerar que havia passat un temps prudencial va retornar a l'emoció de les vacances.

(Només tres gotes, traços vermells d'un profund surrealisme). 

S'enduia una motxilla i la nova identitat. Al seu carnet hi figurava una suggerent presentació, que va rellegir movent els llavis:

Nom: Eva

Nacionalitat: apàtrida

Estat civil: soltera


*** 
Desa el biquini vermell a la motxilla. Reverencialment. 

El necessitarà en una terra excessivament càlida.

Mentre tanca la cremallera recorda una fotografia de la guia de viatges: la terra argilosa, fumejant, adquireix tons rojos pel bany d'una posta de sol taronja. L'horitzó sembla que crema en flames.

L'escalfor xafogosa, que només intueix, se li representa exultant davant dels ulls guspirejants.

Talment el paradís.

_________________________
Referències:

- Tirant lo Blanc. Martorell, J.

- El ingenioso hidalgo Don Quijote de la Mancha. Cervantes, M.

- Interpretació dels somnis. Freud, S.

- (1) Metamorfosi. Kafka, F.

- Llibre del Gènesi. Antic Testament.
- "Volverán las oscuras golondrinas". Bécquer, G.A.

- "Cambra de la tardor". Ferrater, G.

- "Oda a la pàtria". Aribau, B.C.

- "L'Atlàntida". Verdaguer, J.

- "Canigó". Verdaguer, J.
- "Assaig de càntic en el temple". Espriu, S.