Inauguro la secció "Poetes en prosa", que inclourà passatges de novel·les que parlen de poetes i de poesia.
En aquest primer fragment de la novel·la Hores en blanc (edició de 1935), de Sebastià Juan Arbó, podreu corroborar la maldat dels prosistes. Així que, estimats poetes, no us en fieu ni un pèl dels narradors amb qui us trobeu pel camí, que no us voldran fer sinó caure... Pobres de nosaltres, tan sensibles com som, malgrat la necessitat (condicionada, en essència, pel mateix art) de compartir i validar els nostres versos.
Aquí teniu, doncs, una de les notes de l'estudiant que va morir boig (encara sort en tenim d'aquest detall):
Vaig conèixer un poeta, també; un d’aquests dels ocells i de les flors, dels Jocs florals i dels cants a la pàtria. Són una gent molt especial tanmateix, però si no heu d’alabar-los, no us hi acosteu. Quan tenen el ventre buit i la gent no els escolta les cançons, són capaços de girar-se contra l’Esperit Sant i de moure guerra a Déu i a sa Mare. Els antics califes ho sabien i els aplegaven a la seva cort i els aprofitaven. Fent-los seure vora el seu setial i regalant-los a cor què vols, podien permetre’s totes les malvestats imaginables i tots els crims, que després passaven a la història amb el sobrenom de Justos, perquè eren ells qui escrivien la història.
