Va ser...

El dia mundial de la poesia. 21 de març. Ho deien els diaris, que fins i tot portaven un poema inèdit de Narcís Comadira. Un poema commemoratiu, reivindicatiu, patriòtic. Un poema certament trist i no sé si gaire esperançador, malgrat els darrers versos. 

Em va recar no haver escrit cap article al bloc. Sí que vaig visitar una nova biblioteca, i vaig anar a tornar dos llibres que tenia en préstec a una altra del centre amb la intenció d'alleugerir la càrrega del paper (que vaig passejar tot el matí). 

Que lleugera camino després de tornar els dos llibres i agafar-ne cinc de nou en préstec. L'alegria de portar versos nous fa més lleuger el camí de tornada a casa. 

La descoberta poètica del dia (al metro) en l'article següent.

Marbre, pedra

He sobrevolat el Mediterrani un cop més. I he vist les mateixes pedres, columnes de marbre i places majestuoses. N'he vist de noves, però, i he retrobat les mateixes amb més miopia i diferent coneixement (del món i, amb sort, de mi mateixa).

M'he suïcidat de manera incessant a l'hora de creuar els carrers i en aquest gest he recordat el poema que vaig escriure fa uns quants anys, on parlava de lladres, presses i trànsit voraç. No tant de pedres i marbre. Canvis de temps, manies.

Ha plogut

Dos mesos buits de paraules. 

Ningú va dir que seria fàcil, oi?

He enyorat el bloc. Crec que podria comptar els articles que he anat fent imaginàriament durant tot aquest temps i que mai arribaran a néixer (o potser sí, indirectament): visites a dies mundials de la poesia,  crítiques a pel·lis o versos que calia que hi fossin per no oblidar-los mai. I nous versos amb la punta del llapis ben esmolada i la tinta estesa mil cops amb ratlles contundents de desaprovació i canvi. Marques de misteri.

Encara hi ha misteris quotidians en la meva vida. 

Podria dir la meva nova vida. Naixement.

Podria dir la meva nova vida renovada. Renaixement.

Sempre hi ha misteris que hauríem de ser capaços de veure i desxifrar. A mi de vegades se m'apareixen a les classes d'anglès, i acabo perdent-me absolutament, cosa que em reca. 

Però hi ha moments dignes de record i textos fructífers que resulten de la barreja, del xoc, de diferents misteris, potser cansats a tocar de les 7 de la tarda d'un dilluns qualsevol (grup 17-19 de la Josie Pont a l'EOI Drassanes). I neix una cosa nova, condicionada, forçada, entre rialles. I neix el misteri quotidià. Com el fènix de les cendres. 

A man is digging a hole in a forest. 

A shadow appears among the trees. 

The nightingale doesn't sing

and the thoughts of the man are empty. 

The shadow is close to the man, 

but he doesn't expect anybody. 

The hole is finished. 

The hole is full. 

Game over.

 

(Gràcies, of course, als meus tres companys d'exercici creatiu per la seva saviesa i per la seva paciència, a parts iguals)

Orígens

De vegades tenim la necessitat de tornar als orígens de les coses i de nosaltres mateixos. De vegades es pot acabar un poema dient "No saps què és pau / perquè has mort per la pell./ Massa vegades." per després escriure sobre un pacífic rainbow i uns mal traduïts caramels de llimona, que no ho són pas, sinó gotes (llegiu i escolteu l'article anterior). 

I enmig d'aquest procés, en aquesta transició, es pot reflexionar sobre el pas del temps, que s'evidencia en els caminets que fan les venes sota la pell de les mans, perquè la vellesa no és llisa, sinó un bell camí ple de sots i terra que es clivella després del primer quart de segle. 

De vegades tornem als orígens per entendre, per entendre'ns. I cal tornar als poemes. Sempre.

Una bassa d’oli. Brillant.

El mar com un mirall

de veles i màstils.

Els ulls. Brillants.

S’endinsen en la untuositat.

Rellisquen, s’enfonsen, suren

perquè els eixugui la brisa.

Les llàgrimes denses. Brillants.

No gosen caure en el reflex del mirall.

Callen, untuoses, sota l’escalfor 

fascinant de les parpelles.            

En l'ara de l'avui...

                          And the dreams that you dreamed of…

En l’ara de l’avui,

sense haver travessat

cap arc ple de colors,

despullo el caramel

de llimona més suau

i em fonc amb l’acidesa

ensucrada pel plaer

del misteriós després...                      

                                   del demà.

Reflexos i asteroides

 

© Eva CR (abril 2010)

Ocults, uns pits massa petits, i un tros

d’argent fred en un dit, que t’enlluerna.

I sota els llibres el neguit, les cames

entreobertes, ignorants de la lluita.

Un desig se t’escola molt endins.
L’has fet entrar quan et creixia fora.

Desig. Desig mentre no dorm el poble. 
En un vagó de metro s’encén. I crema.

Et reflecteix el vidre d’un vagó.

Al metro no et sents d’un poble, ni sents

el poble, ni veus el poble. No et trobes.

Corre el vent de la nit, neixen paisatges

però moren –és el joc de les parpelles–.

Els túnels quan albiren llum et fonen.

Reflex incert que torna amb la foscor:

l’abric negre, el pes del paper als genolls,   

els texans a la pell, els rínxols quiets,

l’ombra dels ulls encesos i la boca.

***
Els diaris ens alarmen sobre un asteroide que aquesta nit quasi fregarà la Terra (dic quasi perquè la fregarà a 12.000 quilòmetres segons les previsions dels científics). No puc deixar de pensar en la pel·li Armaggedon. Els americans salven el món, com sempre; Déu els salva a ells, o ho intenta un cop més, i l'amor de cotó fluix sobreviu com pot després de la mort tràgica de manual. 

En aquesta nit incerta, doncs, un poema que vaig escriure fa temps al metro després de veure un espectacle teatral sobre la vida i l'obra d'Estellés. Que no es digui que el bloc havia mort abans que ens esclafés l'asteroide 2011 MD.

 

Falta d'inspiració?

... algú m'ha dit que no és desinspiració sinó acumulació, recollida d'informació, observació per a la creació imminent. 

Potser l'algú té raó. Potser jo vull creure que la té. Potser la té (sense la subjectivitat del jo).

Seguiré investigant si la sensació que alguna cosa s'atansa és només una sensació o una ics que s'atansa de debò o una necessitat onírica d'aproximació.

Benvinguda siguis, autosuggestió,

amb rima –en o– 

o sense.