Poseu-me les ulleres. Vicent Andrés Estellés

Espectacle poètic al Romea: Poseu-me les ulleres (Pep Tosar)

Un tribut al gran Vicent Andrés Estellés. 

Meravellosa interpretació d'Enric Juezas, que sap mantenir la credibilitat des del primer mot i fins al darrer en l'hora i mitja que dura l'obra (gairebé un monòleg: la tertúlia del poeta en el cafè del poble). Ni un moment de dubte, de sobreactuació, cap somriure forçat. Mentre escoltava l'Estellés-Juezas pensava que potser per qui va conèixer personalment el poeta de Burjassot, aquell cos i aquella veu damunt de l'escenari estaven sent víctimes del fred de la mirada escèptica. Però per a mi, que no he vist mai cap projecció en què aparegui Estellés, la interpretació de Juezas va ser simplement excel·lent, fins al punt que se li va fondre absolutament a la pell la caracterització (per exemple la coixesa en els múltiples viatges que fa al lavabo –la pròstata–, i que permeten rebaixar la tensió del monòleg). 

L'ànima d'Estellés o del personatge poeta que explica amb senzillesa i sentit de l'humor la seva trajectòria vital (el primer encontre sexual en la tendra infantesa, la feina periodística, un acomiadament improcedent, la mort de la primera filla, la creació poètica i els intel·lectuals de l'època...) aquesta ànima, l'ànima de poeta, posseeix absolutament Juezas. Una delícia de personatge.

La guitarra i la veu de Miquel Gil, molt encertades (fins i tot amb la bossanova, que em va descol·locar una mica –debilitat portuguesa-). Potser va fallar, al meu parer, la conjuminació de l'acústic de Gil amb les noves tecnologies que modernitzen (fins a l'extenuació!) els escenaris actuals: els fragments d'entrevistes que es projectaven en el fons, darrera del qual dansava una ballarina, la mateixa poesia, la musa que posa punt i final simbòlicament a l'obra. 

Crec que em vaig espantar en algun moment en què de cop va aparèixer la projecció i d'altra banda em vaig quedar amb ganes d'escoltar, per exemple, la versió francesa del poema famosíssim dels amants perquè Miguel Gil va començar a tocar paral·lament. Em va saber greu no poder gaudir plenament de tota la informació documental –i musical– que oferia l'espectacle. En algun punt vaig tenir la sensació que es produïa certa confusió per la superposició de formats –guitarra i veu i vídeo i musa darrere– justament pel fet que m'interessava sentir-los tots i d'aquella manera no en podia sentir cap en condicions.

Gran actuació de Pilar Almería, la veu femenina que recita alguns dels versos més coneguts d'Estellés amb l'emoció que només les paraules senzilles arriben a transmetre.

Molts aplaudiments. Amor, sexe, vida, mort. València.

Rescato l'antologia d'Estellés de la prestatgeria. Hi ha moltes pàgines marcades... Deu ser perquè com ell en són parits ben pocs. O només un.

No puc dir el teu nom. O el dic negligentment. 
No puc dir el teu nom. Certs dies, certes nits, 
em passen certes coses. Tinc el desig de tu. 
Esdevens, aleshores, la meua sola pàtria. 
No puc dir el teu nom. Esvelta, tendra, càlida. 
Terriblement esvelta, dempeus, com una pàtria. 
No puc dir el teu nom. Car, si el dic, l'he de dir 
amb certa negligència. No puc dir el teu nom. 
No és un desig tan sols sexual, conjugal. 
És el desig del riu, i el llençol, i la brossa. 
És un instint de pàtria. És el desig de l'arbre, 
i del cel, i del cànter, i el pitxer, i l'argila. 
De ser i ser del tot, plenament: tenir pàtria. 
I una pàtria lliure, i lluminosa, i alta.