No me'n sento orgullosa, no. No pas. Quan veig que altra gent treballa, escriu, quan veig gent que treballa i escriu i encara veig gent que a més d'això llegeix els suplements culturals de tots els diaris, i gent que controla totes les lectures poètiques de la ciutat, les exposicions gratuïtes dels museus, els màsters i postgraus virtuals, gent que concursa en tots els certàmens literaris.
No me'n sento orgullosa, no. No pas. Però no me'n sento només durant uns segons. És un sentiment que no cala del tot, potser enveja superficial de present o angoixa momentània de futur, però fugaces com aquelles bengales de coloraines de la nit de Sant Joan, les llargues amb colors en espiral, no pas les grises amb la tija metàl·lica sobre les quals dipositava poques esperances (no tenien colors...).
En aquesta ciutat de mil possibles combinacions, veig gent pertot mentre em combino amb gent com jo, que enllaça línies de metro, notes musicals, frustracions, pors, desitjos, llistes de la compra, amors. I de cop t'espetega una realitat a la cara: visc al carrer, vull només dos euros per afaitar-me aquests pèls d'aquí. Em veig molt lletja. Perquè sóc travesti. Però si no en tens, no passa res. Tranquil·la, que no et robaré. No els vull per gastar en cervesa, només per una gillette, que em veig molt lletja amb això aquí.
No me'n sento orgullosa, no. No pas. Em giro i veig una dona que carrega el pes de tota una vida en forma de currículum: interlineat u i mig. És excessiu, penso, potser. O massa estret per tota una vida que jo alterno entre l'u i l'u i mig. Potser fins i tot aquí ambigüejo, incerta, confusa, misteriosa. I no em plantejo si me'n sento orgullosa, no. No pas. Perquè exposar la vida en un paper i dependre'n és tan tràgic, tan emotiu, que no hi cap res més. Buit. Blanc. Fosc. Poema.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada