Jo et cridaré, però seràs lluny i el vent
no et durà, a contracor, el meu missatge.
Les voluntats rodolaran pel terra,
però no en qualsevol terra. Sols la meva.
Terra que pot semblar igual a les altres.
Fa olor de verd humit i pins i roques.
I és terra, només. I dóna bons fruits,
però és aspra, eixuta i rogenca com totes.
És terra de ningú si el vent no et troba.
La teva gran terra és teva només,
no pas meva. Més verda i gran i pura.
Més digna dels teus passos i més ferma.
La meva, pobreta, manté per mi
la humitat de les llàgrimes d’enveja
per aquesta terra vulgar, la teva,
que sempre ho serà, i com tu, mai meva.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada