La ciutat adormida em diu que tu també.
Escalfes el silenci d’una matinada
glaçada, que tremola com els llums dels semàfors.
Aliè als gats discrets que es barallen i a gent
que es confon de dia i surt de nit al carrer,
per cridar en la foscor una vida que no sent.
I ara prens el silenci del somni i domines
l’infern de motors i benzines amb llençols
que t’aïllen del fred, definint els contorns
relaxats, abans ferms, del teu cos ignorat
pels gats, els crits i els llums que dibuixen carrers.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada