M'has sacsejat tant el món interior...

Als qui em sacsegen literàriament i no se n'adonen.
 

M’has sacsejat tant el món interior,
tan inconscient, full d’experiència,
que no he estat capaç de viure
durant uns minuts i molts segons.

[Alienada] he fet totes les coses
que creuries normals [involuntària,
perduda, víctima dels reflexos,
marginada per mi] en un vagó de metro,
camí de casa, sense saber on anava.
A casa? A casa, es veu.
Amb la mirada buida, o millor fixa,
dels peixos morts: la nineta glaçada.

I el batec del cor a la panxa em parlava d’un nen,
com aquell que em mira fixament, uns segons,
arrodonint els llavis en un gest de sorpresa.
No em veu, però, inhàbil per al record.
Jo he provat el gest de la sorpresa [innocent,
invisible, oblidada, record incipient i mort]
camí de casa, sense saber on anava.

M’has sacsejat tant el món, sense adonar-te’n,
que l’he perdut per uns minuts, extasiada de mi,
drogada, anul·lada, bandejada, buida, incopulada.

I és ara
que surto del pou
que et veig
saviesa.

"El vent dels mocadors brodats" publicat per Cossetània

Em va fer molta il·lusió anar a Reus a recollir els exemplars de Metàfores inèdites (Editorial Cossetània, 2012), el volum de poesia que inclou "El vent dels mocadors brodats", després de dos anys del reconeixement com a primer accèssit al premi de poesia Gabriel Ferrater d'Òmnium Cultural Baix Camp. El meu agraïment a tota la gent que treballa a Òmnium per l'acollida que ens van fer i per la celebració posterior. Reus és una ciutat preciosa i de nit deixa entreveure misteris a les façanes i als carrerons: és genial quan un reusenc te'ls explica mentre passeges.

Han passat unes quantes setmanes d'això i, òbviament, aquest article era el primer que havia d'escriure en la represa dels misteris quotidians, avui 20 de desembre de 2012. Potser influenciada per la crida generalitzada a la fi del món, he volgut compartir una informació tan important (que no sigui dit que no ho vaig anunciar en el lloc –o no-lloc– que va veure néixer els mocadors i els va brodar perquè se'ls endugués, finalment, el vent). 

Ara que hi ha gent que s'ha llegit aquests 13 poemes, ara que els versos han pres una forma determinada i ja no admeten més correccions, ara que els meus avis, a qui vaig dedicar el treball, tenen el llibre en algun prestatge o sota un tovalló de paper damunt de la taula... 

[Els meus avis, els més macos, que sempre han confiat en mi, coneixedors de les profecies que anunciaven el meu futur: Yo ya lo sabía –va deixar anar, amb expressió ferma, la meva iaia quan li vaig dir que havia guanyat el premi–. I el mateix quan guanyava els concursos de l'escola, després d'aprovar exàmens que sempre eren difícils, quan vaig aconseguir la primera feina, quan en vaig trobar una altra després d'un any a l'atur, quan he trobat feina de correctora altre cop... Ella ho sabia abans que ningú, abans que jo mateixa, fins i tot. Ella ho ha sabut sempre, i només per això no puc fer altra cosa que estimar-la, que estimar-los, amb tot el cor. I que aquestes paraules siguin tot l'amor que sento per ells.]

Als meus avis, que ja ho sabien. 
A tots els qui omplen cada dia els meus silencis. 

1Q84. Principi i final (per sempre)

M'ha passat amb aquesta obra que m'ha semblat una pèrdua de temps. Llegir no és mai perdre el temps, perquè sempre en pots treure una cosa bona, però en aquest cas, potser fruit del desencant del darrer llibre i dels greus errors de traducció que he anat trobant, sí que m'ho ha semblat.

Si algú està interessat a llegir-la, no cal que gasti diners, jo li presto de grat. Això ho dic perquè tenint en compte la gran quantitat d'errors que s'hi troben (semàntics, sintàctics, ortogràfics...), em sap greu que algú inverteixi diners en un treball tan lamentable. Aquesta constatació dóna més pes a la meva idea que és una obra totalment comercial, que s'ha allargat amb finalitats comercials i que no té una edició acurada pel mateix motiu.

Alguns potser pensareu que sóc molt primmirada, però creieu-me: és una traducció molt poc precisa quant a contingut semàntic (expressions estranyes), amb errors de base (noms de personatges canviats) i, oh my God!, faltes d'ortografia i transcripció (xoxolata). Mentre llegia vaig anar marcant les pàgines on trobava "imprecisions" com les que he esmentat, així que en podria posar uns quants exemples.

Una llàstima.

L'estranyesa inicial es va convertir, 500 pàgines més enllà, en una lleu esperança tenint en compte els fronts que l'autor anava obrint (surrealistes, sí, però prometedors, perquè la realitat en si mateixa sempre suscita interès. Molt més encara la possibilitat d'una realitat paral·lela). Aquesta estranyesa inicial, però, es va atenuar fins arribar al tercer volum, en què encara dipositava les meves darreres esperances. M'imaginava aquell punt clau que et desvetlla tota la trama, la pistola que es dispara de Chéjov... però no va arribar. El senyor Murakami va treure el taulell d'escacs, va col·locar les peces, va moure un peó qualsevol, es va aixecar i se'n va anar per on havia vingut.

Em sap greu ser tan negativa amb aquesta obra, però no hi caben altre tipus d'impressions. M'envaeix cert sentiment de robatori, d'estafa, després d'haver llegit 1Q84. El senyor Murakami, potser aspirant a premi Nobel, m'ha robat temps, bastant temps, i no m'ha semblat per a res un bon escriptor. És un model d'escriptor comercial, per encàrrec, en tota regla.

Sort dels bons amics que et donen llibres bons o raonablement bons perquè circulin. En aquests moments enganyada a consciència i per voluntat pròpia amb les "Mentiras de verano" de Bernhard Schlink.

Us en parlaré quan l'acabi.

Passat, futur i la roba per planxar

Reprenc els misteris després d'un període de temps lent, estàtic, confús, que curiosament no va adoptar la forma de línia recta d'esdeveniments que em duria al que anomenem (o mal anomenem) futur. Ha sigut com estar dins d'un d'aquells passatemps amb tres camins entortolligats on només un et porta a l'altra banda. I, com no hi havia altra banda, només ha estat qüestió d'anar vivint i morint a un ritme constant.

Vaig escriure uns quants poemes, però només n'he passat un parell o tres –diuen que és bo per la memòria escriure a mà–. La vida sense la mamà, però, t'obliga a fer sacrificis literaris tot estenent la roba, vigilant bé que la teva intimitat no quedi penjada en l'estenedor del veí de baix mentre (possiblement) se't recremi la cassola on sofregeixes la ceba –amb poc oli, que engreixa–. Sobreviuràs no obrint l'armari de la roba per planxar, que et mira amenaçant, recargolada: ja ho faré demà. Total, això no ens fa falta...

Vaig escriure uns quants poemes, però només n'he passat un parell o tres i no els he revisat. Quan hi he retornat, no m'ha agradat massa el que he llegit. Afusellaria ben bé els quatre primers paràgrafs d'un poema –massa mastegat, poc significat–. N'alliberaria els dos darrers. Aquí sí! Ara! I si és aquí on anaves, ¿per què tanta floritura, estimada? Deu ser això d'anar tirant, vivint i morint a un ritme constant, que m'empeny al decorat. I vinga a omplir el poema de pistoles que ningú no dispara i claus on no es penja cap quadre, i mars i sorra i tristors marineres per plorar...

Ara que el treball em dignifica i, curiosament, puc arribar a esculpir l'anomenat (o mal anomenat) futur, el record confús, estàtic i lent d'aquell període de temps, em fa reprendre els misteris.

1Q84. Declaració de principis

–Bé, doncs... La vida real és diferent de les matemàtiques. Les coses no sempre recorren per força la distància més curta. Per a mi les matemàtiques... ¿Com ho podria explicar? Són massa naturals. Per a mi, són com mirar un paisatge molt bonic. Són només el que tens allà davant. No cal canviar-hi res. Per això, quan sóc al món de les matemàtiques, hi ha cops que tinc la sensació d'anar-me tornant transparent. I de vegades això em fa por. 

La Fukaeri mirava en Tengo directament als ulls, com qui ha enganxat els ulls als vidres de la finestra d'una casa deshabitada i n'observa l'interior. 

–Quan escric una novel·la –va continuar en Tengo–, faig servir paraules per canviar les coses que hi ha al meu voltant i fer que el paisatge sigui més natural, per a mi. És a dir, el reestructuro. D'aquesta manera confirmo que jo, com a persona, existeixo en aquest món sense cap mena de dubte. Aquesta operació és molt diferent de les que faig en el món de les matemàtiques.

***

La lògica de les matemàtiques no la podem trobar ni aplicar en la nostra vida. Cap decisió ni res del que veiem té un sol origen, un sol camí, una sola resposta, un sol resultat. De la mateixa manera, tampoc no la podem aplicar al procés creatiu, en què l'autor intenta interpretar la suposada realitat, o més aviat plasmar la idea que se'n fa, a partir d'una sèrie d'elements i idees que escull i reestructura. 

Orgull

No me'n sento orgullosa, no. No pas. Quan veig que altra gent treballa, escriu, quan veig gent que treballa i escriu i encara veig gent que a més d'això llegeix els suplements culturals de tots els diaris, i gent que controla totes les lectures poètiques de la ciutat, les exposicions gratuïtes dels museus, els màsters i postgraus virtuals, gent que concursa en tots els certàmens literaris. 

No me'n sento orgullosa, no. No pas. Però no me'n sento només durant uns segons. És un sentiment que no cala del tot, potser enveja superficial de present o angoixa momentània de futur, però fugaces com aquelles bengales de coloraines de la nit de Sant Joan, les llargues amb colors en espiral, no pas les grises amb la tija metàl·lica sobre les quals dipositava poques esperances (no tenien colors...). 

En aquesta ciutat de mil possibles combinacions, veig gent pertot mentre em combino amb gent com jo, que enllaça línies de metro, notes musicals, frustracions, pors, desitjos, llistes de la compra, amors. I de cop t'espetega una realitat a la cara: visc al carrer, vull només dos euros per afaitar-me aquests pèls d'aquí. Em veig molt lletja. Perquè sóc travesti. Però si no en tens, no passa res. Tranquil·la, que no et robaré. No els vull per gastar en cervesa, només per una gillette, que em veig molt lletja amb això aquí. 

No me'n sento orgullosa, no. No pas. Em giro i veig una dona que carrega el pes de tota una vida en forma de currículum: interlineat u i mig. És excessiu, penso, potser. O massa estret per tota una vida que jo alterno entre l'u i l'u i mig. Potser fins i tot aquí ambigüejo, incerta, confusa, misteriosa. I no em plantejo si me'n sento orgullosa, no. No pas. Perquè exposar la vida en un paper i dependre'n és tan tràgic, tan emotiu, que no hi cap res més. Buit. Blanc. Fosc. Poema.

La nostra ànima és una gossa perduda. Màrius Sampere i Passarell

La nostra ànima és una gossa perduda.

       Tota la vida se la passa ensumant l'aspra olor de l'amo que la 

va abandonar, en segueix aquest rastre inconfusible per les rampes

mòbils, per les baixes teulades amb pedres mòltes caigudes de la 

lluna, borda rere els vidres de les finestres insonoritzades, sedeja

      damunt els camins, fidelment. Cada dia

      la posseeix el zel, li madura l'ou essencial i sagna. A cegues, 

bavejant de quatre potes -plaer i sofriment, certesa i dubte, 

quatre-, avança carregada d'orina, i arbre amb què topa hi 

inocula una flor, que a poc a poc esdevindrà tan dura com la poma

     o més, com l'ametlla. 

     Després de l'última paret, que fa de vigia, de la qual

     els olis del sol n'hauran fregit el guix, els fongs i les

tendreses quotidianes, just a l'entrada del cau inescrutable on

totes les flaires perseguides convergeixen en una sola fortor de

vinagre, li serà llançat

     l'os blanc i descarnat de la menja

     eviterna

     magnànimament

     com a premi merescut, i una mà intangible li allisarà el

           pèl eriçat de la por. I encara, encara

     lladrarà: amo, amo meu, ¿on ets, que no m'hi veig?

     No sé si llavors s'adormirà als seus peus.

Si no fos en secret. Antologia poètica a cura de D. Sam Abrams i Jaume Subirana.

Màrius Sampere i Passarell.