12 d’octubre del 2011

Orígens

De vegades tenim la necessitat de tornar als orígens de les coses i de nosaltres mateixos. De vegades es pot acabar un poema dient "No saps què és pau / perquè has mort per la pell./ Massa vegades." per després escriure sobre un pacífic rainbow i uns mal traduïts caramels de llimona, que no ho són pas, sinó gotes (llegiu i escolteu l'article anterior). 

I enmig d'aquest procés, en aquesta transició, es pot reflexionar sobre el pas del temps, que s'evidencia en els caminets que fan les venes sota la pell de les mans, perquè la vellesa no és llisa, sinó un bell camí ple de sots i terra que es clivella després del primer quart de segle. 

De vegades tornem als orígens per entendre, per entendre'ns. I cal tornar als poemes. Sempre.


Una bassa d’oli. Brillant.
El mar com un mirall
de veles i màstils.

Els ulls. Brillants.
S’endinsen en la untuositat.
Rellisquen, s’enfonsen, suren
perquè els eixugui la brisa.

Les llàgrimes denses. Brillants.
No gosen caure en el reflex del mirall.
Callen, untuoses, sota l’escalfor 
fascinant de les parpelles.            



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada