 |
| © Eva CR (Barcelona, març 2010) |
Nadal
Cau damunt teu
com la pluja suau, lleu, neu,
el pes de les volves de llum
que t’obliguen a enyorar.
Caus cap amunt,
perquè et creix en el fons
l’arrel perduda en terra fosca
que busca la claror suau, lleu;
una veu que no saps si és teva
en el punt exacte d’incertesa
en què s’estronca la vida, injusta
com les taules parades amb plats
on hi mengen els qui no hi són.
com la pluja suau, lleu, neu,
el pes de les volves de llum
que t’obliguen a enyorar.
Caus cap amunt,
perquè et creix en el fons
l’arrel perduda en terra fosca
que busca la claror suau, lleu;
una veu que no saps si és teva
en el punt exacte d’incertesa
en què s’estronca la vida, injusta
com les taules parades amb plats
on hi mengen els qui no hi són.
Engrunes mortes, deixades
en les estovalles del som:
som aquí, som ara, som mots,
som versos, imatges, escalfor,
quan caus damunt meu,
quan caic damunt teu,
quan caiem cap amunt, sense veu,
com la neu suau i lleu del temps
que a la pell se’ns fon.
