24 de desembre del 2010

Un dels grans misteris

© Eva CR (Barcelona, març 2010)
Nadal

Cau damunt teu
com la pluja suau, lleu, neu,
el pes de les volves de llum
que t’obliguen a enyorar.

Caus cap amunt,
perquè et creix en el fons
l’arrel perduda en terra fosca       
que busca la claror suau, lleu;
una veu que no saps si és teva
en el punt exacte d’incertesa
en què s’estronca la vida, injusta
com les taules parades amb plats
on hi mengen els qui no hi són.





Engrunes mortes, deixades
en les estovalles del som:
som aquí, som ara, som mots,
som versos, imatges, escalfor,
quan caus damunt meu,
quan caic damunt teu,
quan caiem cap amunt, sense veu,
com la neu suau i lleu del temps
que a la pell se’ns fon.
________________________________

Per tots els qui pateixen les volves de llum de les ciutats. 
Pels qui decideixen acabar i començar posant punts i seguit en el calendari. 
Pels qui, com jo, simplement continuen, perdent, amb tota la inconsciència possible, el temps. 
Per tots vosaltres.

2010-2011

Eva

6 comentaris:

  1. Quin regal de Nadal més bonic! El poema té versos boníssims i la foto és molt xula. Sempre és recer passar per ca teua, Eva. Bones festes!

    ResponElimina
  2. "Casa meva és casa vostra...". Bones festes per tu també.

    ResponElimina
  3. 2437 Estic esperant la teva última lírica!! ;-)

    ResponElimina
  4. Desconec la simbologia del número 2437; potser estic responent un correu spam (espero que no). El terme "lírica" em porta, però, a una conversa recent.

    Els poemes demanen repòs i ulls nous uns quants cops... (bastants en el meu cas). Tot arribarà.

    ResponElimina
  5. Gràcies pels regals que ens fas en cada poema, en cada oració, en cada vers, en cada paraula...
    T'estimo molt!!!

    ResponElimina
  6. Gràcies, Xeixa. Jo també t'estimo molt, ja ho saps.

    ResponElimina