2 de gener de 2011

La maldat dels prosistes

Inauguro la secció "Poetes en prosa", que inclourà passatges de novel·les que parlen de poetes i de poesia. 

En aquest primer fragment de la novel·la Hores en blanc (edició de 1935), de Sebastià Juan Arbó, podreu corroborar la maldat dels prosistes. Així que, estimats poetes, no us en fieu ni un pèl dels narradors amb qui us trobeu pel camí, que no us voldran fer sinó caure... Pobres de nosaltres, tan sensibles com som, malgrat la necessitat (condicionada, en essència, pel mateix art) de compartir i validar els nostres versos.

Aquí teniu, doncs, una de les notes de l'estudiant que va morir boig (encara sort en tenim d'aquest detall):

Vaig conèixer un poeta, també; un d’aquests dels ocells i de les flors, dels Jocs florals i dels cants a la pàtria. Són una gent molt especial tanmateix, però si no heu d’alabar-los, no us hi acosteu. Quan tenen el ventre buit i la gent no els escolta les cançons, són capaços de girar-se contra l’Esperit Sant i de moure guerra a Déu i a sa Mare. Els antics califes ho sabien i els aplegaven a la seva cort i els aprofitaven. Fent-los seure vora el seu setial i regalant-los a cor què vols, podien permetre’s totes les malvestats imaginables i tots els crims, que després passaven a la història amb el sobrenom de Justos, perquè eren ells qui escrivien la història.

***
Si els aneu amb el somriure i amb l’elogi en fareu el que voldreu, però que no us passi com a mi tampoc. Em llegeix un vers i l’hi alabo. Me’n rellegeix un altre; m’esglaio, però li dic que em sembla bé. S’entusiasma i me’n llegeix cinquanta. Jo el seguia aterrat, sense escoltar-lo i meditant la manera d’alliberar-me’n. Vaig veure una pell de banana i amb el peu la hi vaig posar davant. El bac va ésser dels bons, i em pensava que s’havia romput alguna costella, però va alçar-se renegant contra els bèsties que llencen les pells a la voravia, va espolsar-se la roba i continuà llegint. Arribàvem al cantó. Vaig sentir el soroll d’un tramvia que s’acostava per l’altre carrer, i vaig tenir la idea de posar-l’hi davant. M’hauria estat fàcil: ell anava completament abstret i el conductor no tenia el temps de frenar. La por de matar-lo em va contenir (prejudicis burgesos, segurament). Vàrem travessar la via i vam entrar al passeig. Passava gent, però ell no deixava de llegir per res del món. Entre els que passaven vaig triar-ne un de la meva alçada; a poc a poc vaig posar-m’hi al costat, vaig anar esmunyint-me i ell continuà llegint convençut que em portava a mi a la vora. Uns dies després vaig trobar-me’l de sobte i no va donar-me temps de fugir. De lluny em va somriure.

- Què vas fer-te aquell dia?
- Ah, mira... no sé... Passava un conegut, vaig girar-me a saludar-lo, i en tornar a girar-me ja no et vaig trobar...

Ell no deixa que acabi. Riu i explica: Va passar-me un plan!... Te’l contaré.
Vaig fer la cara més innocent, però res no em feia gràcia. El record de la facècia volia fer-me riure, però la certesa que portava els versos a sobre, i el temor que hi tornés, em posaven de mal humor.
S’explicà. No sap com el va perdre ni com el va trobar, però a la fi s’havia trobat completament sol, llegint versos, i al mig de la Rambla Catalunya...

- Mira, si no portes pressa...
- Sí, sí, porto molta pressa, saps? Ho sento molt, però he d’anar-me’n a casa...
- Si t’és igual t’acompanyaré. Puc llegir caminant (massa que ho sé). És que m’agradaria molt saber el que penses, saps?... És una cosa plena d’emoció, i tothom m’ha dit que està molt bé.

Entretant es regira les butxaques i es treu aquell plec de papers rebregats, aquell plec de papers terror d’amics i de coneguts. Però jo no estic per brocs, avui; ni per gastar compliments tampoc.

- Mira, Rafel, vols anar a llegir-los a la teva...

De seguida, però, me n’he dolgut. A banda de fer versos és un bon noi. Sense els versos seria perfectament suportable. Si només els escrivís, també.
Ell em mira despagat i sense entendre’m, no podent creure que vagi de debò.

- No saps?... És que estic de mal humor. (Ara m’ha vingut això i no m’hi penso.) Davant de nosaltres hi ha un tramvia aturat i a punt de marxa. Tinc la dispesera malalta, molt malalta, saps? (Em poso a la vora del plor) i me l’estimo com si fos la meva mare (que em perdoni la meva mare, però això em va salvar). Dispensa’m, eh? Rafelet. Adéu.

El tramvia ha arrencat. Va prou furient perquè l’agafi just, i massa pequè ell el pugui agafar. Li faig adéu des de la plataforma, com podria fer-li pam i pipa. Ell s’està immòbil, amb una cara estúpida, sense comprendre res.
Adéu...

_______________________________________________________________
Hores en blanc "Notes d’un estudiant que va morir boig” (Edició de 1935),
Sebastià Juan Arbó. Edicions 62 (dins "El Garbell"), 1991.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada