Era d'hora quan la boca tancada
i aquests ulls mig oberts llegien ànimes
soles; l'hora subterrània dels vius.
Dotze estacions i el fum del pensament
que se les endú. El vidre em retorna
la foscor del plor, que puja amatent,
com la gent al vagó, fent cas omís
del senyal estrident que ara ens tanca.
La glopada densa, incontrolable,
arriba als ulls anònims, que l'aturen:
No ploris ja, que és la teva parada.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada