No sé si és errada la impressió
que aquesta ciutat és neta i segura,
mentre els aires dibuixen el meu jo.
Llavors et penso. I et busco. I et trobo
enlloc. I feliç perquè hi ets, però lluny.
I nostàlgica perquè ets boira, amor.
M’obsessiona l’ordre de les peces.
I tu em desordenes l’existència
amb la inconsciència de qui camina
en una ciutat que és neta i segura,
i en respirar l’aire pur sent la vida,
ignorant que és real la coincidència.
Em vas declarar la teva lectora oficial, però hi ha un vers que em queda boirós "La ciutat no és neta i segura?"?
ResponElimina"No sé si és errada la impressió
ResponEliminaque aquesta ciutat és neta i segura". Tractant-se d'impressions, lectora oficial, mai se sap del cert. En cap moment hi apareix la negació, però.
El "tu" és sempre el mateix?
ResponEliminaEl "tu" és la segona persona del singular :) Ja veig que estàs fent indagacions, però potser és millor que comentis directament el que penses tu. Aquí tens tot l'espai que vulguis per fer-ho. És més: això és el que té sentit, no el que jo digui. Petons.
ResponEliminaEl poema és interessant i misteriós. Ja tinc la meva lectura, incompleta, perquè no em donaràs respostes
ResponEliminaM'agradaria conèixer la teva lectura. Aquest pot ser un bon motiu per veure'ns, oi? Si els teus dubtes són pel "tu", doncs et dic que per mi el "tu" és sempre el mateix; tots els pronoms de segona persona tenen un únic referent al llarg del poema. Però jo sóc una lectora més.
ResponElimina