Veu de nit sense versos

Trobo a faltar la meva pròpia veu en aquest bloc. La veu menys transcendent, vull dir. La veu que no es dirigeixi a una segona persona, massa propera a mi. La veu que no parli de distància, de sentiments, de records. La veu que no busqui un tu en la foscor. La veu que no se sàpiga trencada i que no canti les llàgrimes i els passos i les mirades. La veu que  no sigui un conjunt d'ones que es mouen exclusivament pels extrems d'un espai clar o fosc, tancat o obert, misteriós o quotidià, feliç o tràgic, proper o excessivament llunyà.

Deixo de ser la misteriosa veu poètica per ser el quotidià misteri en pijama en una nit de dissabte qualsevol. Damunt el llit, un llibre: Contra el viento (A. Caso). Al portàtil, una cançó: Love is no big truth (en aquest precís instant).

Al pensament: el poema que ara no llegiu perquè he decidit que aquesta nit no hi hauria versos, ni veu transcendent; l'Ars amandi d'Ovidi, que he de rescatar d'entre els meus llibres per rellegir-la (interès arran d'un article de La Vanguardia); els apunts de literatura que m'han d'ajudar a triar un tema per al treball de recerca; una figura llunyana, lliure, que probablement no pensa en mi (trec i poso l'adverbi, indecisa); una conversa desafortunada de divendres a la nit, amb la consegüent sensació de pèrdua de temps; les imatges de Jesús penjat a la creu de la pel·lícula Ben-Hur; el mal d'esquena que m'ha produït una mala postura al llit en les hores de lectura.

És un misteri (quotidià) el motiu pel qual aquesta nit m'he decidit a escriure això al bloc (nit sense versos). Passa, de vegades, que em canso de les meves reflexions i em saturo amb les paraules que jo mateixa escric. Avui no és el cas, però. He rellegit alguns poemes antics, amb la intenció de penjar-ne un, i he decidit que no ho faria. Aquesta nit no. Potser perquè en el mirall de lletres necessitava trobar l'Eva en pijama damunt el llit, amb el llibre, la música, el portàtil. El reflex d'uns pensaments que han esdevingut, per reincidents, necessàriament quotidians.

I aquesta és la veu que us escriu frases i no pas versos avui. La veu que es diu a si mateixa que el misteri és aparèixer despullada de rima i de ritme, lliure d'un nombre fix de síl·labes.

Un retrat en una nit de canvi d'hora. El nu d'una veu volgudament apoètica.