"El vent dels mocadors brodats" publicat per Cossetània

Em va fer molta il·lusió anar a Reus a recollir els exemplars de Metàfores inèdites (Editorial Cossetània, 2012), el volum de poesia que inclou "El vent dels mocadors brodats", després de dos anys del reconeixement com a primer accèssit al premi de poesia Gabriel Ferrater d'Òmnium Cultural Baix Camp. El meu agraïment a tota la gent que treballa a Òmnium per l'acollida que ens van fer i per la celebració posterior. Reus és una ciutat preciosa i de nit deixa entreveure misteris a les façanes i als carrerons: és genial quan un reusenc te'ls explica mentre passeges.

Han passat unes quantes setmanes d'això i, òbviament, aquest article era el primer que havia d'escriure en la represa dels misteris quotidians, avui 20 de desembre de 2012. Potser influenciada per la crida generalitzada a la fi del món, he volgut compartir una informació tan important (que no sigui dit que no ho vaig anunciar en el lloc –o no-lloc– que va veure néixer els mocadors i els va brodar perquè se'ls endugués, finalment, el vent). 

Ara que hi ha gent que s'ha llegit aquests 13 poemes, ara que els versos han pres una forma determinada i ja no admeten més correccions, ara que els meus avis, a qui vaig dedicar el treball, tenen el llibre en algun prestatge o sota un tovalló de paper damunt de la taula... 

[Els meus avis, els més macos, que sempre han confiat en mi, coneixedors de les profecies que anunciaven el meu futur: Yo ya lo sabía –va deixar anar, amb expressió ferma, la meva iaia quan li vaig dir que havia guanyat el premi–. I el mateix quan guanyava els concursos de l'escola, després d'aprovar exàmens que sempre eren difícils, quan vaig aconseguir la primera feina, quan en vaig trobar una altra després d'un any a l'atur, quan he trobat feina de correctora altre cop... Ella ho sabia abans que ningú, abans que jo mateixa, fins i tot. Ella ho ha sabut sempre, i només per això no puc fer altra cosa que estimar-la, que estimar-los, amb tot el cor. I que aquestes paraules siguin tot l'amor que sento per ells.]

Als meus avis, que ja ho sabien. 
A tots els qui omplen cada dia els meus silencis. 

Passat, futur i la roba per planxar

Reprenc els misteris després d'un període de temps lent, estàtic, confús, que curiosament no va adoptar la forma de línia recta d'esdeveniments que em duria al que anomenem (o mal anomenem) futur. Ha sigut com estar dins d'un d'aquells passatemps amb tres camins entortolligats on només un et porta a l'altra banda. I, com no hi havia altra banda, només ha estat qüestió d'anar vivint i morint a un ritme constant.

Vaig escriure uns quants poemes, però només n'he passat un parell o tres –diuen que és bo per la memòria escriure a mà–. La vida sense la mamà, però, t'obliga a fer sacrificis literaris tot estenent la roba, vigilant bé que la teva intimitat no quedi penjada en l'estenedor del veí de baix mentre (possiblement) se't recremi la cassola on sofregeixes la ceba –amb poc oli, que engreixa–. Sobreviuràs no obrint l'armari de la roba per planxar, que et mira amenaçant, recargolada: ja ho faré demà. Total, això no ens fa falta...

Vaig escriure uns quants poemes, però només n'he passat un parell o tres i no els he revisat. Quan hi he retornat, no m'ha agradat massa el que he llegit. Afusellaria ben bé els quatre primers paràgrafs d'un poema –massa mastegat, poc significat–. N'alliberaria els dos darrers. Aquí sí! Ara! I si és aquí on anaves, ¿per què tanta floritura, estimada? Deu ser això d'anar tirant, vivint i morint a un ritme constant, que m'empeny al decorat. I vinga a omplir el poema de pistoles que ningú no dispara i claus on no es penja cap quadre, i mars i sorra i tristors marineres per plorar...

Ara que el treball em dignifica i, curiosament, puc arribar a esculpir l'anomenat (o mal anomenat) futur, el record confús, estàtic i lent d'aquell període de temps, em fa reprendre els misteris.

Orgull

No me'n sento orgullosa, no. No pas. Quan veig que altra gent treballa, escriu, quan veig gent que treballa i escriu i encara veig gent que a més d'això llegeix els suplements culturals de tots els diaris, i gent que controla totes les lectures poètiques de la ciutat, les exposicions gratuïtes dels museus, els màsters i postgraus virtuals, gent que concursa en tots els certàmens literaris. 

No me'n sento orgullosa, no. No pas. Però no me'n sento només durant uns segons. És un sentiment que no cala del tot, potser enveja superficial de present o angoixa momentània de futur, però fugaces com aquelles bengales de coloraines de la nit de Sant Joan, les llargues amb colors en espiral, no pas les grises amb la tija metàl·lica sobre les quals dipositava poques esperances (no tenien colors...). 

En aquesta ciutat de mil possibles combinacions, veig gent pertot mentre em combino amb gent com jo, que enllaça línies de metro, notes musicals, frustracions, pors, desitjos, llistes de la compra, amors. I de cop t'espetega una realitat a la cara: visc al carrer, vull només dos euros per afaitar-me aquests pèls d'aquí. Em veig molt lletja. Perquè sóc travesti. Però si no en tens, no passa res. Tranquil·la, que no et robaré. No els vull per gastar en cervesa, només per una gillette, que em veig molt lletja amb això aquí. 

No me'n sento orgullosa, no. No pas. Em giro i veig una dona que carrega el pes de tota una vida en forma de currículum: interlineat u i mig. És excessiu, penso, potser. O massa estret per tota una vida que jo alterno entre l'u i l'u i mig. Potser fins i tot aquí ambigüejo, incerta, confusa, misteriosa. I no em plantejo si me'n sento orgullosa, no. No pas. Perquè exposar la vida en un paper i dependre'n és tan tràgic, tan emotiu, que no hi cap res més. Buit. Blanc. Fosc. Poema.

Va ser...

El dia mundial de la poesia. 21 de març. Ho deien els diaris, que fins i tot portaven un poema inèdit de Narcís Comadira. Un poema commemoratiu, reivindicatiu, patriòtic. Un poema certament trist i no sé si gaire esperançador, malgrat els darrers versos. 

Em va recar no haver escrit cap article al bloc. Sí que vaig visitar una nova biblioteca, i vaig anar a tornar dos llibres que tenia en préstec a una altra del centre amb la intenció d'alleugerir la càrrega del paper (que vaig passejar tot el matí). 

Que lleugera camino després de tornar els dos llibres i agafar-ne cinc de nou en préstec. L'alegria de portar versos nous fa més lleuger el camí de tornada a casa. 

La descoberta poètica del dia (al metro) en l'article següent.

Marbre, pedra

He sobrevolat el Mediterrani un cop més. I he vist les mateixes pedres, columnes de marbre i places majestuoses. N'he vist de noves, però, i he retrobat les mateixes amb més miopia i diferent coneixement (del món i, amb sort, de mi mateixa).

M'he suïcidat de manera incessant a l'hora de creuar els carrers i en aquest gest he recordat el poema que vaig escriure fa uns quants anys, on parlava de lladres, presses i trànsit voraç. No tant de pedres i marbre. Canvis de temps, manies.

Ha plogut

Dos mesos buits de paraules. 

Ningú va dir que seria fàcil, oi?

He enyorat el bloc. Crec que podria comptar els articles que he anat fent imaginàriament durant tot aquest temps i que mai arribaran a néixer (o potser sí, indirectament): visites a dies mundials de la poesia,  crítiques a pel·lis o versos que calia que hi fossin per no oblidar-los mai. I nous versos amb la punta del llapis ben esmolada i la tinta estesa mil cops amb ratlles contundents de desaprovació i canvi. Marques de misteri.

Encara hi ha misteris quotidians en la meva vida. 

Podria dir la meva nova vida. Naixement.

Podria dir la meva nova vida renovada. Renaixement.

Sempre hi ha misteris que hauríem de ser capaços de veure i desxifrar. A mi de vegades se m'apareixen a les classes d'anglès, i acabo perdent-me absolutament, cosa que em reca. 

Però hi ha moments dignes de record i textos fructífers que resulten de la barreja, del xoc, de diferents misteris, potser cansats a tocar de les 7 de la tarda d'un dilluns qualsevol (grup 17-19 de la Josie Pont a l'EOI Drassanes). I neix una cosa nova, condicionada, forçada, entre rialles. I neix el misteri quotidià. Com el fènix de les cendres. 

A man is digging a hole in a forest. 

A shadow appears among the trees. 

The nightingale doesn't sing

and the thoughts of the man are empty. 

The shadow is close to the man, 

but he doesn't expect anybody. 

The hole is finished. 

The hole is full. 

Game over.

 

(Gràcies, of course, als meus tres companys d'exercici creatiu per la seva saviesa i per la seva paciència, a parts iguals)

Reflexos i asteroides

 

© Eva CR (abril 2010)

Ocults, uns pits massa petits, i un tros

d’argent fred en un dit, que t’enlluerna.

I sota els llibres el neguit, les cames

entreobertes, ignorants de la lluita.

Un desig se t’escola molt endins.
L’has fet entrar quan et creixia fora.

Desig. Desig mentre no dorm el poble. 
En un vagó de metro s’encén. I crema.

Et reflecteix el vidre d’un vagó.

Al metro no et sents d’un poble, ni sents

el poble, ni veus el poble. No et trobes.

Corre el vent de la nit, neixen paisatges

però moren –és el joc de les parpelles–.

Els túnels quan albiren llum et fonen.

Reflex incert que torna amb la foscor:

l’abric negre, el pes del paper als genolls,   

els texans a la pell, els rínxols quiets,

l’ombra dels ulls encesos i la boca.

***
Els diaris ens alarmen sobre un asteroide que aquesta nit quasi fregarà la Terra (dic quasi perquè la fregarà a 12.000 quilòmetres segons les previsions dels científics). No puc deixar de pensar en la pel·li Armaggedon. Els americans salven el món, com sempre; Déu els salva a ells, o ho intenta un cop més, i l'amor de cotó fluix sobreviu com pot després de la mort tràgica de manual. 

En aquesta nit incerta, doncs, un poema que vaig escriure fa temps al metro després de veure un espectacle teatral sobre la vida i l'obra d'Estellés. Que no es digui que el bloc havia mort abans que ens esclafés l'asteroide 2011 MD.

 

Falta d'inspiració?

... algú m'ha dit que no és desinspiració sinó acumulació, recollida d'informació, observació per a la creació imminent. 

Potser l'algú té raó. Potser jo vull creure que la té. Potser la té (sense la subjectivitat del jo).

Seguiré investigant si la sensació que alguna cosa s'atansa és només una sensació o una ics que s'atansa de debò o una necessitat onírica d'aproximació.

Benvinguda siguis, autosuggestió,

amb rima –en o– 

o sense.

El retorn

M'ha imposat respecte aquesta entrada després de tant temps. I aquesta entrada, de fet, només és per dir que el bloc no és mort, que malgrat el temps de silenci sempre ha estat molt viu i m'ha acompanyat en l'alienació forçosa i la condemna dantesca que m'ha tocat viure. 

M'allibero per fi. I retorno a les lletres que en el meu cas és com retornar a la vida mateixa.

I ara nous horitzons, nous paisatges, nous colors, nous poemes i els incondicionals misteris que ho són en l'intent necessàriament infructuós de desvetllar-los. 

I ara vosaltres. Gràcies als que no m'heu deixat mai i als que m'heu agafat per primer cop.
Per molts anys.

Nit monàrquica

Sempre m'ha fet por que un desconegut entri a casa meva, i més a altes hores de la nit, i encara més si vesteix robes amples i porta barba llarga, i encara molt més si l'acompanya un seguici més surrealista si es pot, que marraneja els torrons i es beu la meitat de l'aigua de l'olla ¿Només la meitat? Empatx nadalenc i quatre pisos sense ascensor.

Un dels grans misteris

© Eva CR (Barcelona, març 2010)

Nadal

Cau damunt teu
com la pluja suau, lleu, neu,
el pes de les volves de llum
que t’obliguen a enyorar.

Caus cap amunt,
perquè et creix en el fons
l’arrel perduda en terra fosca       
que busca la claror suau, lleu;
una veu que no saps si és teva
en el punt exacte d’incertesa
en què s’estronca la vida, injusta
com les taules parades amb plats
on hi mengen els qui no hi són.

Engrunes mortes, deixades
en les estovalles del som:
som aquí, som ara, som mots,
som versos, imatges, escalfor,
quan caus damunt meu,
quan caic damunt teu,
quan caiem cap amunt, sense veu,
com la neu suau i lleu del temps
que a la pell se’ns fon.

Es busquen poetes. Raó aquí

El missatge ha de ser directe, contundent, precís i clar. Estratègia de màrqueting. 

Per tant, no puc allargar-me ni adjectivar en excés, com és habitual en mi.

Cos de la notícia:

Busco poetes, escriptors, lletraferits que vulguin compartir el gust per la literatura (i per la poesia, és clar) amb mi i altres poetes (m'arrisco a dir que n'hi ha un en plantilla). La pretensió (esnob per volgudament inversemblant) és refundar els 4 gats davant d'un tallat, amb l'objectiu de compartir, simplement, i en la conversa aprendre dels altres. Tan lluny, això sí, com sigui possible de la realitat virtual de què ara em serveixo per fer córrer les lletres (no pas la veu, que és el que m'interessa).

Cesura obligada

Si escric que abandonaré temporalment el bloc, perquè he de concentrar els esforços i dedicar les hores dels meus dies a una activitat important, estaré dient una mentida. No em puc estar del bloc, com tampoc no em puc estar d'escriure o de llegir. I és ben sabut que quan et priven de fer qualsevol activitat s'incrementen les ganes de fer-la. Fins al deliri, en alguns casos. 

Però si escric això és per convèncer-me una mica que ha de ser així, encara que em dol en l'ànima no poder llegir més poemes per penjar-los al bloc, no dedicar hores a fer una traducció, no passar les nits pensant en una estrofa que no flueix de cap manera...

M'és impossible abandonar els Misteris en el fred d'aquest hivern que comença. El bloc (el meu alter ego) necessita els mots, els versos, els poemes per sobreviure. Per això he decidit que el poc temps que em sobri  el dedicaré a mantenir el diàleg poètic que vaig començar a l'octubre del 2009. I si no és amb els meus versos, condemnats temporalment, serà amb els versos dels grans, que tot ho omplen.

Des de la cesura (no censura) us dic que de ben segur, i amb forces renovades, ens trobarem en el segon hemistiqui del vers que ara em toca viure.

(Tots els poetes saben que les cesures són molt importants per generar i mantenir el ritme en el poema. Encara que les imposi cruelment i injustament un decasíl·lab inoportú.)

Avui només parlaré de tu

Aquest article només parlarà d'una persona. 

La persona que ha estat incondicional d'aquest bloc des del principi; la persona que ha fet la crítica dels meus poemes; la persona que ha estat al meu costat quan els sotracs de la vida em feien trontollar; la persona amb qui m'he plantejat el sentit de les coses, de la vida i de la mort; la persona que, malgrat la distància, sempre ha estat a prop; la persona que em va acompanyar a recollir l'accèssit a Reus; la persona que m'ha fet una entrevista per al diari digital Reus.cat; la persona que s'ha llegit El vent i els Sotracs i m'ha fet preguntes amb coneixement de causa; la persona amb qui comparteixo bombons de xocolata negra i paraules fins a la matinada; la persona que em parla de coincidències vitals que surten en alguns dels meus poemes; la persona que m'ha demostrat que hi puc confiar; la persona que avui, ara, en aquest instant, té tota la meva força i el meu carinyo per seguir endavant, fent poemes i entrevistes que parlin de l'amor i el desamor. De la consciència de la vida...

(...)

amb la inconsciència de qui camina
en una ciutat que és neta i segura,
i en respirar l’aire pur sent la vida,
ignorant que és real la coincidència. 

Gràcies, Maria Pilar Canalda. 

Filòloga, periodista i per damunt de tot amiga.

Gràcies per la coincidència.

1r Accèssit al 32è Premi Baix Camp per a Joves Escriptors

Reus. 13 de novembre. 20 hores. El Vent dels mocadors brodats guanya el 1r accèssit al 32è Premi Baix Camp per a Joves Escriptors.  

No vaig poder fer agraïments, que haguessin estat per a Jordi Julià, pel verb "defallir"; la meva mare, que m'ha demostrat que l'emoció poètica és visible i que de cap manera s'ha de restringir a uns quants; els meus avis, perquè "ja ho sabien", cecs de confiança, i tota la gent que em dóna suport i em suporta, els qui dia rere dia intenten entendre'm i em fan la crítica literària dels poemes i els qui van omplir i segueixent omplint de paraules el silenci al qual em van condemnar fa un temps.

El Vent dels mocadors brodats es publicarà conjuntament amb l'obra guanyadora, Itineraris d'Ivan Vallejo, i Les branques de l'heura de Gemma Ordóñez, a l'editorial Cossetània.

Difusió de la notícia:

El Punt [14 novembre 2010]
Web Òmnium Baix Camp [15 novembre 2010]
delCamp.cat [15 novembre 2010]
reusdigital.cat [15 novembre 2010]
 

Finalistes en el silenci

Ahir vaig rebre un correu electrònic des de Reus en què m'informaven que sóc finalista del XXXIIè Concurs Literari del Baix Camp (Premi de Poesia Gabriel Ferrater). Demà, 5 de novembre, el jurat decidirà quin és el millor recull de poesia d'entre la cinquantena d'obres presentades.

Afirmo amb plena convicció que aquest ha estat el segon gran moment de felicitat incorruptible de l'any 2010. El primer va arribar pels volts d'abril quan el poeta Jordi Julià, membre del jurat del XVè Concurs de Poesia Miquel Martí i Pol (Cerdanyola V.), em va escriure a títol personal per dir-me que havia estat finalista d'aquest concurs i que ell havia donat suport a la meva obra, Sotracs.

Les seves paraules van ser reconfortants i encoratjadores. Reconfortants perquè la il·lusió de la persona que es presenta a concursos pateix constants altibaixos pel silenci espès de la comunicació concursal i per la incertesa dels sacs de Correus. I encoratjadora perquè va valorar la meva obra i alguns poemes que li havien agradat, perquè va corregir alguns versos i sobretot perquè em va dir la frase següent:

"No defalleixis, i segueix-te presentant a premis, tard o d'hora valoraran la seva qualitat."

Se querían. Vicente Aleixandre

Sevilla. 

Allà rellegiré els grans poetes sevillans, entre ells Aleixandre i l'inoblidable Se querían, sabedlo. Allà espero trobar el tercer tipus de blau d'aquestes vacances després del mar i el cel: el blau de la Generació del 27. Labios azules en la madrugada...

Fins a la tornada.

Se querían

Se querían.
Sufrían por la luz, labios azules en la madrugada,
labios saliendo de la noche dura,
labios partidos, sangre, ¿sangre dónde?
Se querían en un lecho navío, mitad noche, mitad luz.

Se querían como las flores a las espinas hondas,
a esa amorosa gema del amarillo nuevo,
cuando los rostros giran melancólicamente,
giralunas que brillan recibiendo aquel beso.

Se querían de noche, cuando los perros hondos
laten bajo la tierra y los valles se estiran
como lomos arcaicos que se sienten repasados:
caricia, seda, mano, luna que llega y toca.

Se querían de amor entre la madrugada,
entre las duras piedras cerradas de la noche,
duras como los cuerpos helados por las horas,
duras como los besos de diente a diente sólo.

Se querían de día, playa que va creciendo,
ondas que por los pies acarician los muslos,
cuerpos que se levantan de la tierra y flotando...
se querían de día, sobre el mar, bajo el cielo.

Mediodía perfecto, se querían tan íntimos,
mar altísimo y joven, intimidad extensa,
soledad de lo vivo, horizontes remotos
ligados como cuerpos en soledad cantando.

Amando. Se querían como la luna lúcida,
como ese mar redondo que se aplica a ese rostro,
dulce eclipse de agua, mejilla oscurecida,
donde los peces rojos van y vienen sin música.

Día, noche, ponientes, madrugadas, espacios,
ondas nuevas, antiguas, fugitivas, perpetuas,
mar o tierra, navío, lecho, pluma, cristal,
metal, música, labio, silencio, vegetal,
mundo, quietud, su forma. Se querían, sabedlo.

Aniversari

"Para vivir un año es necesario morirse muchas veces mucho". 

Són els darrers versos del poema Cumpleaños, d'Ángel González. El vaig llegir en una biblioteca quan quedava poc perquè arribés el dia del meu aniversari i vaig pensar que feia temps que no llegia una veritat poètica tan gran. I ho devia pensar perquè aquest any veritablement m'he mort unes quantes vegades. Però morir-se literàriament, i adonar-se'n, i escriure-ho, és el millor per sentir-se encara més viu. 

Em van regalar moltes coses. I em van emocionar les cares que tenia al davant, tan expectants o més que la meva, davant del paquet. Vaig sentir-me afortunada per tenir aquelles persones de mirada fosca, blava, curiosa o indiferent. Són la meva vida, vaig pensar. I no hi havia res més cert.

Em van regalar poesia pel meu aniversari. 

Al metro, quan tornava a casa carregada de lletres, vaig llegir un altre poema que parlava de la consciència de la vida: Gil de Biedma. El vaig relacionar amb el d'Ángel González, que tenia ben present, i amb un punt més de tragèdia existencial o il·luminació divina, vaig pensar que res havia canviat d'un dia per l'altre. O només un nombre.

Gràcies a González, però, vaig assumir els cops que havia mort en un any. I amb Gil de Biedma em vaig plantejar si algun dia escriuria la tragèdia conscient del pas del temps. 

Crec que hauran de passar uns anys més... O potser m'equivoco.

Finals de juliol

A vegades tinc la sensació que el temps em passa més ràpid del que voldria, i ho sento així justament quan penso que el desaprofito. A vegades, en dies com avui, opto volgudament per la mala gestió de temps, i m'abandono a activitats que entenc com a menys productives i que estan més avall en l'escala de prioritats i responsabilitats que jo mateixa m'imposo. Però sempre m'aconsolo pensant que és tan productiu rellegir versos com mirar una pel·lícula o perdre la mirada en el buit dels pensaments. És per això que visc en una felicitat temporal permanent, perquè tot ho puc acabar justificant d'una manera o una altra. I les hores no les acabo perdent mai... En qualsevol cas, em perdo jo, en mi mateixa. I també és productiu perdre's. I necessari.

(...)

El meu rellotge es desfà amb una mal·leabilitat daliniana. I ja estem a finals de juliol, un mes bonic i assolellat, un mes que ens condueix a les vacances. Un mes de bonhomia meteorològica, gelats de pistatxo i sandàlies. Un mes per celebrar que estic viva un any més.

Per això 

Perquè l'horitzó és blau

i blancs els vels de núvols.

Perquè el cel és prou gran,

sostre de les muntanyes.

Per això i perquè aquest sol

és sol, i avui escalfa.

I la gent taral·leja

cançons, sense adonar-se'n.

Per això, només per això,

m'empassaré el teu nom

i llàgrimes salades.

I si alguna, d'atrevida,

gosa caure, la deixo.

Perquè avui aquest sol

és sol, i el cor m'escalfa,

lent, trist, sense adonar-se'n.

Suau inundació

Aquest poema pertany a un segon recull en el qual encara estic treballant, però que ja està tancat, és a dir, que conté tot el que sento que havia de contenir, en l'ordre necessari i amb els títols adequats. No ho vaig veure tan clar en el recull anterior. 

Cites de Ferrater i Gombrowicz. Temàtica vinculada als Sotracs, perquè som el que hem estat, però amb un gir lluminós (de vegades deutor de l'enyorança del recull anterior) i volgudament airejat. La intenció era justament aquesta: llum i vent, que només s'entenen a partir de la foscor i de la tempesta simbòlica. Llum i vent en una ciutat de persones emmascarades i de persones que lluiten constantment per treure's aquesta màscara. El primer poema el dedico a Gombrowicz, In memoriam.