Finalistes en el silenci

Ahir vaig rebre un correu electrònic des de Reus en què m'informaven que sóc finalista del XXXIIè Concurs Literari del Baix Camp (Premi de Poesia Gabriel Ferrater). Demà, 5 de novembre, el jurat decidirà quin és el millor recull de poesia d'entre la cinquantena d'obres presentades.

Afirmo amb plena convicció que aquest ha estat el segon gran moment de felicitat incorruptible de l'any 2010. El primer va arribar pels volts d'abril quan el poeta Jordi Julià, membre del jurat del XVè Concurs de Poesia Miquel Martí i Pol (Cerdanyola V.), em va escriure a títol personal per dir-me que havia estat finalista d'aquest concurs i que ell havia donat suport a la meva obra, Sotracs.

Les seves paraules van ser reconfortants i encoratjadores. Reconfortants perquè la il·lusió de la persona que es presenta a concursos pateix constants altibaixos pel silenci espès de la comunicació concursal i per la incertesa dels sacs de Correus. I encoratjadora perquè va valorar la meva obra i alguns poemes que li havien agradat, perquè va corregir alguns versos i sobretot perquè em va dir la frase següent:

"No defalleixis, i segueix-te presentant a premis, tard o d'hora valoraran la seva qualitat."

Sincerament. Si Jordi Julià no m'hagués escrit aquest correu, penso que hagués defallit. És més, penso que ja havia defallit quan el vaig rebre. Les seves paraules, però, van donar embranzida altre cop a l'arriscada aventura de barallar-se amb els formats que exigeix cada certamen, amb els munters de fotocòpies i les enquadernacions d'espiral, amb l'anònim viatge del paquet certificat i amb el silenci palpable, quotidià, que s'amuntega de concurs en concurs.

Fins al moment que el vaig rebre, vaig tenir dubtes seriosos que els treballs septuplicats arribessin a bon port i que algú es molestés a llegir-los. Si algú ha concursat algun cop, potser comparteix amb mi la mateixa sensació de soledat. Soledat perquè mai reps resposta. I penso que n'hi hauria prou amb la contundència i simplicitat de les targetes de les bosses de patates: Segueix rascant (o escrivint!) No defalleixis! O més pertinent: La teva obra no ho resultat premiada. Gràcies per la teva participació.

No defalliu, poetes! Malgrat sentir més de vint vegades que tots els concursos literaris saben el nom del guanyador abans fins i tot que se n'estableixin les bases. Malgrat no haver rebut mai un correu a títol personal de Jordi Julià. Que el meu serveixi de comodí per tots els correus que no enviaran els membres dels jurats al segon, tercer, quart... desè poeta en discòrdia.

***

Mai estaré prou agraïda al senyor Julià pel seu gest. Un gest que no em va fer defallir i al qual ara se suma una paraula nova: finalista. El vent dels mocadors brodats, finalista, és un recull concentrat, no massa extens, amb el rerefons de la filosofia gombrowicziana que em va marcar en l'etapa en què l'escrivia (a partir de dues novel·les de l'autor polonès). El vent, com jo el veig, comença i acaba i és rodó, com els personatges de les novel·les.

La meva mare penso que el prefereix als Sotracs, potser perquè el primer i l'últim poema són força llargs, potser perquè es va emocionar amb Feble perdó.

En un moment decisiu ella em va dir: El vent. 

I El vent m'ha portat el mot finalista.

En un moment decisiu ella em va dir: El camí. 

I setmanes més tard Jordi Julià va escriure:

"A part de l'interès dels teus poemes ("El camí" m'agrada especialment), vull valorar l'intent per escriure en mètrica, i per esforçar-te a escandir bons versos, i especialment decasíl·labs."

Tant Jordi Julià com la meva mare es mereixen el major reconeixement possible quan parlem de la meva poesia. I que tothom ho sàpiga per aquest bloc, fins al moment (si arriba) que se'm permeti dir-ho amb la veu, mentre descansen per un instant les lletres.