Sota el gris de l'hivern

                                       A tu, que amputes somnis

Es pregunta qui és, mentre busca en els rostres


aliens les respostes a un neguit innocent.


Es demana com és, en el ritme incessant


de mots lents, estrangers... Tres artistes i noies


que ensopeguen en vidres, sota el gris de l'hivern.


El carrer sembla buit, molt més fred. Una estàtua 


esculpeix, des de l’aire, en la calma, aquest món 


paral·lel de figures, ombres tristes que enyoren,


botiguers que s'indignen, estudiants i cambrers,


ja cansats, que somnien, immigrants que tremolen.

 

Ara es creua la gent. I no fas bé la passa.


Però segueixes corrent. No saps quina hora és.


Has vessat la mirada sobre l’home que espera.


I si és ell? No. Potser... Vas cosint les imatges
sota el blau de l’hivern. I es congela la rambla
quan olores el fum. Semblen llars.

Ets de marbre...
En la boira, el record, la ciutat, la llum vaga.

I m’aturo, conscient, per omplir-me amb el buit
dels poetes ferits que en el no-res es busquen.
Són profetes que amputen el tu, el jo, els verbs.
Els que es corden l’abric i sospiren pel fred,
sota el roig de l’hivern.