21 de novembre de 2010

Sota el gris de l'hivern

                                       A tu, que amputes somnis

Es pregunta qui és, mentre busca en els rostres

aliens les respostes a un neguit innocent.

Es demana com és, en el ritme incessant

de mots lents, estrangers... Tres artistes i noies

que ensopeguen en vidres, sota el gris de l'hivern.

El carrer sembla buit, molt més fred. Una estàtua 

esculpeix, des de l’aire, en la calma, aquest món 

paral·lel de figures, ombres tristes que enyoren,

botiguers que s'indignen, estudiants i cambrers,

ja cansats, que somnien, immigrants que tremolen.

 
Ara es creua la gent. I no fas bé la passa.

Però segueixes corrent. No saps quina hora és.

Has vessat la mirada sobre l’home que espera.

I si és ell? No. Potser... Vas cosint les imatges
sota el blau de l’hivern. I es congela la rambla
quan olores el fum. Semblen llars.

Ets de marbre...
En la boira, el record, la ciutat, la llum vaga.

I m’aturo, conscient, per omplir-me amb el buit
dels poetes ferits que en el no-res es busquen.
Són profetes que amputen el tu, el jo, els verbs.
Els que es corden l’abric i sospiren pel fred,
sota el roig de l’hivern.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada