Us deixo la traducció que he fet del poema de José Gomes Ferreira (1900-1985), decisiu en la trajectòria poètica d'aquest autor en tant que representa, com ell mateix va declarar, el seu naixement com a poeta (1930), i l'emmarca en la poesia militant i social que caracteritzaran la seva obra.
Gomes Ferreira va ser cònsul a Noruega en els anys trenta i la seva poesia es veu influenciada per la lectura d'Ibsen, en l'ús d'imatges properes a l'expressionisme. La seva veu neix de la revolució formal del llenguatge poètic del Modernisme i de la influència dels corrents literaris de principis de segle.
«Coincido integralmente com a minha época de neo-realistas, de surrealistas, de abstractos, de neo-figurativos, de concretistas, de dodecafónicos, de pesquisadores de timbres, de Maiakovski, de Kafka, de Prokofiev, de Malraux, de Cholokov, de Sartre, de Aragon, de Drummond de Andrade – e aqui proclamo a glória de ter nascido na Idade de Aquilino, Afonso Duarte, Vieira da Silva e Lopes Graça, sem saudades de qualquer passado.»
___________________________________
Viure sempre també cansa
Viure sempre també cansa.
El sol és sempre el mateix i el cel blau
ara és blau, nítidament blau,
ara és gris, negre, quasi verd...
Però mai té un color imprevist.
El sol és sempre el mateix i el cel blau
ara és blau, nítidament blau,
ara és gris, negre, quasi verd...
Però mai té un color imprevist.
