Podria no parlar de la feina, de la correcció, dels viatges en metro, tan monòtons, tan únics, dia rere dia. Podria no parlar dels poemes, dels poetes, podria no parlar d’Ángel González-Poemas, del llibre que deixo a prop, per quan em cansi de llegir l’innatisme generativista, el distribucionisme, Chomsky, Saussure. Podria no parlar de la calor, de la humitat angoixant sota terra. Podria no recordar l’ortodòncia, les vacances, la hipoteca d’aquesta merda de món. Podria no recordar els perquès dels amors, que vénen i van, amb el ritme del cor. ¿Del cor? Potser amb el ritme del vent, que bufa ves a saber on. ¿Polònia? No. Podria no recordar Gombrowicz, les màscares, les pors. La mentida. Podria, o no, copiar els apunts de Ferdydurke. La immaduresa i la forma. Els homes estan obligats a amagar la seva immaduresa, perquè només exterioritzen el que és madur dins seu. Ferdydurke planteja que la maduresa exterior és una ficció, perquè tot el que podem expressar no es correspon amb la nostra realitat íntima. Estimem la immaduresa i volem que els altres caiguin en la immaduresa. La immaduresa es crea artificialment en aquesta obra i s’encomana d’home a home; el mateix passa amb la cultura. La cultura infantilitza l’home perquè, en desenvolupar-se mecànicament, el supera i se n’allunya. Es procura la forma del que és immadur, però això és impossible. “Podem en forma madura expressar la immaduresa d’altri, descriure-la artísticament, científicament, però mai podrem mostrar la nostra pròpia immaduresa”. D'altra banda, la cultura, l’art, no accepten la immaduresa, que està, per tant, condemnada a l’etern mutisme. Si seguim amb aquest ball de màscares, la cultura perdrà el contacte amb nosaltres mateixos. Podria no escriure la música apropiada, quan dos cossos fan l’amor. No dir que jo sento, que jo tinc, que jo sóc. O un vers com: “Vas utilitzar la tardor per les fulles cruixents, la tonalitat marró”. O bé: “La lluna m’escup a la cara que és teva també. I pensar que la miraran els teus ulls i pensar quan els meus pensin en els teus... això no."
Podria no dir res. O escriure els cent cops que escolto Otherside sense pensar en tu. Ni en tu. Ni en tu. Sense pensar en ningú.
Podria no dir res.
La indecible tristeza de lo indecible
Desconsuelo de recitar
[Ferdydurke, 224]
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada