1Q84. Declaració de principis

–Bé, doncs... La vida real és diferent de les matemàtiques. Les coses no sempre recorren per força la distància més curta. Per a mi les matemàtiques... ¿Com ho podria explicar? Són massa naturals. Per a mi, són com mirar un paisatge molt bonic. Són només el que tens allà davant. No cal canviar-hi res. Per això, quan sóc al món de les matemàtiques, hi ha cops que tinc la sensació d'anar-me tornant transparent. I de vegades això em fa por. 

La Fukaeri mirava en Tengo directament als ulls, com qui ha enganxat els ulls als vidres de la finestra d'una casa deshabitada i n'observa l'interior. 

–Quan escric una novel·la –va continuar en Tengo–, faig servir paraules per canviar les coses que hi ha al meu voltant i fer que el paisatge sigui més natural, per a mi. És a dir, el reestructuro. D'aquesta manera confirmo que jo, com a persona, existeixo en aquest món sense cap mena de dubte. Aquesta operació és molt diferent de les que faig en el món de les matemàtiques.

***

La lògica de les matemàtiques no la podem trobar ni aplicar en la nostra vida. Cap decisió ni res del que veiem té un sol origen, un sol camí, una sola resposta, un sol resultat. De la mateixa manera, tampoc no la podem aplicar al procés creatiu, en què l'autor intenta interpretar la suposada realitat, o més aviat plasmar la idea que se'n fa, a partir d'una sèrie d'elements i idees que escull i reestructura. 

La nostra ànima és una gossa perduda. Màrius Sampere i Passarell

La nostra ànima és una gossa perduda.

       Tota la vida se la passa ensumant l'aspra olor de l'amo que la 

va abandonar, en segueix aquest rastre inconfusible per les rampes

mòbils, per les baixes teulades amb pedres mòltes caigudes de la 

lluna, borda rere els vidres de les finestres insonoritzades, sedeja

      damunt els camins, fidelment. Cada dia

      la posseeix el zel, li madura l'ou essencial i sagna. A cegues, 

bavejant de quatre potes -plaer i sofriment, certesa i dubte, 

quatre-, avança carregada d'orina, i arbre amb què topa hi 

inocula una flor, que a poc a poc esdevindrà tan dura com la poma

     o més, com l'ametlla. 

     Després de l'última paret, que fa de vigia, de la qual

     els olis del sol n'hauran fregit el guix, els fongs i les

tendreses quotidianes, just a l'entrada del cau inescrutable on

totes les flaires perseguides convergeixen en una sola fortor de

vinagre, li serà llançat

     l'os blanc i descarnat de la menja

     eviterna

     magnànimament

     com a premi merescut, i una mà intangible li allisarà el

           pèl eriçat de la por. I encara, encara

     lladrarà: amo, amo meu, ¿on ets, que no m'hi veig?

     No sé si llavors s'adormirà als seus peus.

Si no fos en secret. Antologia poètica a cura de D. Sam Abrams i Jaume Subirana.

Màrius Sampere i Passarell.

Orígens

De vegades tenim la necessitat de tornar als orígens de les coses i de nosaltres mateixos. De vegades es pot acabar un poema dient "No saps què és pau / perquè has mort per la pell./ Massa vegades." per després escriure sobre un pacífic rainbow i uns mal traduïts caramels de llimona, que no ho són pas, sinó gotes (llegiu i escolteu l'article anterior). 

I enmig d'aquest procés, en aquesta transició, es pot reflexionar sobre el pas del temps, que s'evidencia en els caminets que fan les venes sota la pell de les mans, perquè la vellesa no és llisa, sinó un bell camí ple de sots i terra que es clivella després del primer quart de segle. 

De vegades tornem als orígens per entendre, per entendre'ns. I cal tornar als poemes. Sempre.

Una bassa d’oli. Brillant.

El mar com un mirall

de veles i màstils.

Els ulls. Brillants.

S’endinsen en la untuositat.

Rellisquen, s’enfonsen, suren

perquè els eixugui la brisa.

Les llàgrimes denses. Brillants.

No gosen caure en el reflex del mirall.

Callen, untuoses, sota l’escalfor 

fascinant de les parpelles.            

En l'ara de l'avui...

                          And the dreams that you dreamed of…

En l’ara de l’avui,

sense haver travessat

cap arc ple de colors,

despullo el caramel

de llimona més suau

i em fonc amb l’acidesa

ensucrada pel plaer

del misteriós després...                      

                                   del demà.

Reflexos i asteroides

 

© Eva CR (abril 2010)

Ocults, uns pits massa petits, i un tros

d’argent fred en un dit, que t’enlluerna.

I sota els llibres el neguit, les cames

entreobertes, ignorants de la lluita.

Un desig se t’escola molt endins.
L’has fet entrar quan et creixia fora.

Desig. Desig mentre no dorm el poble. 
En un vagó de metro s’encén. I crema.

Et reflecteix el vidre d’un vagó.

Al metro no et sents d’un poble, ni sents

el poble, ni veus el poble. No et trobes.

Corre el vent de la nit, neixen paisatges

però moren –és el joc de les parpelles–.

Els túnels quan albiren llum et fonen.

Reflex incert que torna amb la foscor:

l’abric negre, el pes del paper als genolls,   

els texans a la pell, els rínxols quiets,

l’ombra dels ulls encesos i la boca.

***
Els diaris ens alarmen sobre un asteroide que aquesta nit quasi fregarà la Terra (dic quasi perquè la fregarà a 12.000 quilòmetres segons les previsions dels científics). No puc deixar de pensar en la pel·li Armaggedon. Els americans salven el món, com sempre; Déu els salva a ells, o ho intenta un cop més, i l'amor de cotó fluix sobreviu com pot després de la mort tràgica de manual. 

En aquesta nit incerta, doncs, un poema que vaig escriure fa temps al metro després de veure un espectacle teatral sobre la vida i l'obra d'Estellés. Que no es digui que el bloc havia mort abans que ens esclafés l'asteroide 2011 MD.

 

Quan ets l'huracà...

Quan ets l’huracà
que se’m regira
sota del ventre
i tot ho has d’arrassar,
d’esfondrar, d’arrencar,
no hi ha cap altra
destrucció incerta
que em plagui tant.

Ni hi ha quietud  
que em torbi tant
com l’absència
d’aquesta força
destructora, 

salvatge
i creadora
que dins meu
es concentra
quan ets l’huracà,
incerta.

Potser un dia, WisƗawa

                      ... a w ścianach żadnych przeraźliwych szczelin, którymi by donikąd cię wywiało.

("Tutaj", W. Szymborska)

                     All the towers of ivory are crumbling

                     ("Straight to you", N. Cave)

Jo sé que un dia els teus versos més savis,
més dolços, profunds, que ara, novells en mi,
omplen de significat la blancor ignorant
de pàgines temoroses de tinta... Jo sé que,
un dia, aquests versos –quinze, setze, vint–
que m’han desfet el trajecte aspre i avorrit
d’un vagó de tren amb retard... Aquests, un dia,
no em deixaran el regust d’inundació dins
de l’ànima, ni el pes humit de l’aigua
a les sabates en un vespre net, sense pluja,
ni el cruiximent de dinou hores al damunt
de les espatlles. Un dia d’aquests o d’aquells,
un dia, no em sentiré abatuda pels teus versos
molta estona després d’haver-los llegit, ni veuré
un plat fred i imprecís parat a taula, ni em sabré
el neguit espès, com un braç que estira amb força
els mots nascuts dels llavis ara, i els arrossega
suaument al fons, amb el solatge de les frases.
 

Nit monàrquica

Sempre m'ha fet por que un desconegut entri a casa meva, i més a altes hores de la nit, i encara més si vesteix robes amples i porta barba llarga, i encara molt més si l'acompanya un seguici més surrealista si es pot, que marraneja els torrons i es beu la meitat de l'aigua de l'olla ¿Només la meitat? Empatx nadalenc i quatre pisos sense ascensor.

Un dels grans misteris

© Eva CR (Barcelona, març 2010)

Nadal

Cau damunt teu
com la pluja suau, lleu, neu,
el pes de les volves de llum
que t’obliguen a enyorar.

Caus cap amunt,
perquè et creix en el fons
l’arrel perduda en terra fosca       
que busca la claror suau, lleu;
una veu que no saps si és teva
en el punt exacte d’incertesa
en què s’estronca la vida, injusta
com les taules parades amb plats
on hi mengen els qui no hi són.

Engrunes mortes, deixades
en les estovalles del som:
som aquí, som ara, som mots,
som versos, imatges, escalfor,
quan caus damunt meu,
quan caic damunt teu,
quan caiem cap amunt, sense veu,
com la neu suau i lleu del temps
que a la pell se’ns fon.

Morir a ritme de fado

“Tenho um corvo à flor da pele. Vive de uma ferida aberta...”
(O corvo. Misia)

Recordo com solia morir a ritme de fado.
El cor se’m feia miques, pres de la melodia
que s’allargava trista com les tardes de pluja.
Les hores s’aigualien si els dits pinçaven cordes:
acords de veus amargues que se suïcidaven
en l’aigua de les roques i als murs de la ciutat.

Un corb a flor de pell, cossos folls que n’esperen
d’altres que el mar oblida. Recordo com moria
en la mort d’aquells fados. Barques i sorra als llavis.

Fins que un dia el meu cos va arribar amb les onades.
I un rostre amb ulls ferits, excés de sal i plor,
el va prendre, ja mort. I era jo qui el lluitava
amb força, contra l’aigua! Jo vaig cridar el triomf!
Folla en veure’m el cos. Morta en veure’m els ulls,
que em miraven i deien: per fi ha mort el fado...

Sota el gris de l'hivern

                                       A tu, que amputes somnis

Es pregunta qui és, mentre busca en els rostres


aliens les respostes a un neguit innocent.


Es demana com és, en el ritme incessant


de mots lents, estrangers... Tres artistes i noies


que ensopeguen en vidres, sota el gris de l'hivern.


El carrer sembla buit, molt més fred. Una estàtua 


esculpeix, des de l’aire, en la calma, aquest món 


paral·lel de figures, ombres tristes que enyoren,


botiguers que s'indignen, estudiants i cambrers,


ja cansats, que somnien, immigrants que tremolen.

 

Ara es creua la gent. I no fas bé la passa.


Però segueixes corrent. No saps quina hora és.


Has vessat la mirada sobre l’home que espera.


I si és ell? No. Potser... Vas cosint les imatges
sota el blau de l’hivern. I es congela la rambla
quan olores el fum. Semblen llars.

Ets de marbre...
En la boira, el record, la ciutat, la llum vaga.

I m’aturo, conscient, per omplir-me amb el buit
dels poetes ferits que en el no-res es busquen.
Són profetes que amputen el tu, el jo, els verbs.
Els que es corden l’abric i sospiren pel fred,
sota el roig de l’hivern.

Roses

Un ram de roses espera el temps, quiet.
En la penombra la casa l'aïlla.
Tacant les coses l'aroma s'aferra
dolcíssima a les ombres, als objectes
que no respiren, immòbils pel fred.

El ram de roses no sent el batec
de les parets que criden i en els angles
de les coses no hi ha espines ni sang.
Talla l'aire al voltant. Vellut, color
que esclata, fereix i mata amb la pau.

Habitació

                                                 Sevilla, agost 2010

L’olor anestèsica en els llençols d’hotel
esborra empremtes i fluids que algú oblida.
Veig cortines taronja, àcars de pols,
gots esterilitzats, butaques, taques,
assecadors, bidets, miralls amb gotes
que han mullat altres, quadres inexistents,
una nevera que escalfa més l’infern,
quatre parets que de vegades cauen.

Tan sols quatre parets per cent-mil vides.

L’olor anestèsica en els llençols d’hotel
frega la pell més nua d’un cos i un cor
orientats a la porta, cap als peus morts.
Tremola el cos que frisa per saber
qui parla al passadís –un xiuxiueig–
i es dóna a aquesta veu. Nuesa al cor.
En els llençols el cos deixa petjades
que l’endemà s’esborren. Do not disturb.

    

[Poema modificat el 08/12/10] 

Mar

                             Calafell, agost 2010

Silenci

Silenci sord

Silenci sord de les onades

Silenci sord de les onades
que envolten un cos abandonat.

Silenci sord de les onades que envolten
un cos que respira la sal de l’aigua.

Silenci sord del cos abandonat que respira
la sal de l’aigua en el silenci del sol.

Silenci sol de l’aigua

Silenci sol

Silenci

Natura viva

Els déus remouen les fulles d’un perer
malalt. Fulles corcades per on s’escola
el blau gastat del cel. Fan un renou
dolç quan s’hi filtra el vent, que acarona
el vellut de la parra i gronxa els grans
de raïm verds. I se m’endú els papers.

Paradís vegetal de fruiters, sàlvia,
romaní, esbarzers que ell domina.
Escapça núvols espessos, ara blancs,
grisos després: l’amenaça latent.
S’hi superposen les ales de voltors
suspesos, becs afamats d’aliment.

El cel, molt lent, cobreix amb cel·lofana
un concert terrenal. Magma bullent
tremola sota els peus. I el vent
solfeja notes càlides. Mor a la pell
la tarda exhausta...
                        De l’arbre més plaent
es despenja una poma. Sona el pecat.
El raïm dorm amb quietud de ciment.


[Modificat 08/12/10]

Cançó de bressol

                                    Vilanova de Meià, agost 2010

I jo em pregunto tants cops com puc vèncer
la por al jo solitari que es passeja
en nits de grills per les golfes de cases
velles que xerriquen amb plors de fusta
i cruixits sords d'estructures. Injusta
la nit de mots i versos a deshora;
preguntes buides, respostes silents
que només jo escolto, perquè sóc jo
entre llençols espessos qui dibuixa
les ànimes que bressen pors fingides.
Si no em preguntés qui és que camina
l'abandó de les golfes, fent cruixir
les bigues mortes en hores dements,
no existirien els grills que coregen
l'insomni plàcid de l'herba, les branques
que agiten les ments. I em mor sense fi
el dolç silenci. La nit. El present.

Sorra als ulls del calidoscopi

                             A W. Gombrowicz. In memoriam

De tres milions de grans de sorra immadurs
en vaig fer una escultura sòlida i definida,
exposada a l’embat de molts visitants
amb l’elegància anhelada pel crític
que gosa, imprudent, analitzar el meu art.

Les parts i el tot es contradiuen
en una naturalesa de miralls:
ser el pas més trist dels anys,
la creació original d’un geni,
el dit innocent del nen
que mira amb les mans
(empíriques i brutes):
Això o aquí no es toca!
O bé una ratlla en un manual,
sota la foto sense color
que mor en pàgina imparella.

Finals de juliol

A vegades tinc la sensació que el temps em passa més ràpid del que voldria, i ho sento així justament quan penso que el desaprofito. A vegades, en dies com avui, opto volgudament per la mala gestió de temps, i m'abandono a activitats que entenc com a menys productives i que estan més avall en l'escala de prioritats i responsabilitats que jo mateixa m'imposo. Però sempre m'aconsolo pensant que és tan productiu rellegir versos com mirar una pel·lícula o perdre la mirada en el buit dels pensaments. És per això que visc en una felicitat temporal permanent, perquè tot ho puc acabar justificant d'una manera o una altra. I les hores no les acabo perdent mai... En qualsevol cas, em perdo jo, en mi mateixa. I també és productiu perdre's. I necessari.

(...)

El meu rellotge es desfà amb una mal·leabilitat daliniana. I ja estem a finals de juliol, un mes bonic i assolellat, un mes que ens condueix a les vacances. Un mes de bonhomia meteorològica, gelats de pistatxo i sandàlies. Un mes per celebrar que estic viva un any més.

Per això 

Perquè l'horitzó és blau

i blancs els vels de núvols.

Perquè el cel és prou gran,

sostre de les muntanyes.

Per això i perquè aquest sol

és sol, i avui escalfa.

I la gent taral·leja

cançons, sense adonar-se'n.

Per això, només per això,

m'empassaré el teu nom

i llàgrimes salades.

I si alguna, d'atrevida,

gosa caure, la deixo.

Perquè avui aquest sol

és sol, i el cor m'escalfa,

lent, trist, sense adonar-se'n.

Suau inundació

Aquest poema pertany a un segon recull en el qual encara estic treballant, però que ja està tancat, és a dir, que conté tot el que sento que havia de contenir, en l'ordre necessari i amb els títols adequats. No ho vaig veure tan clar en el recull anterior. 

Cites de Ferrater i Gombrowicz. Temàtica vinculada als Sotracs, perquè som el que hem estat, però amb un gir lluminós (de vegades deutor de l'enyorança del recull anterior) i volgudament airejat. La intenció era justament aquesta: llum i vent, que només s'entenen a partir de la foscor i de la tempesta simbòlica. Llum i vent en una ciutat de persones emmascarades i de persones que lluiten constantment per treure's aquesta màscara. El primer poema el dedico a Gombrowicz, In memoriam.

Per a tu, silenci, la ploma

Per primer cop parlaré amb el silenci:
Por primera vez voy a hablar con el silencio:
Pela primeira vez vou falar com o silêncio:

Per a tu, silenci.
Perquè has emmudit sense raó, sense explicació.
Perquè el silenci és fals quan prèviament ho ha dit tot.
Perquè el silenci és cruel quan obliga el qui estima.

Per a tu, silenci cruel i fals, el poema que mai publicaré.
Per a tu el silenci del meu exercit de mots silenciosos que saben conviure amb les imatges del record. Les imatges del lector.
La nostra gran victòria.


Ploma

Plorar justament la injustícia
Malviure en el silenci forçat
La venjança de la ploma
No s'escriu, Miłosz
Es versa
Es plora
S'omet
S'ignora
Conviure amb la justícia
Maquiavèl·lica del no
Venjança
Venjança
Venjança
Venjar-se dels mots
Dels mots que no ens pertanyen
Que se'ls quedi qui els diu
Que se'ls quedi qui els gesta
Que els mati ara mateix aquesta ploma
Ara mateix. Sense venjança. Només pena
La pena del nen que s'ha perdut
I crida la mare que mai abraçarà
Que els mati per pena, sense venjança
Que mati els agnòstics pecadors
Que els mati amb mots
Per sempre