16 d’octubre del 2010

Habitació

                                                 Sevilla, agost 2010

L’olor anestèsica en els llençols d’hotel
esborra empremtes i fluids que algú oblida.
Veig cortines taronja, àcars de pols,
gots esterilitzats, butaques, taques,
assecadors, bidets, miralls amb gotes
que han mullat altres, quadres inexistents,
una nevera que escalfa més l’infern,
quatre parets que de vegades cauen.

Tan sols quatre parets per cent-mil vides.

L’olor anestèsica en els llençols d’hotel
frega la pell més nua d’un cos i un cor
orientats a la porta, cap als peus morts.
Tremola el cos que frisa per saber
qui parla al passadís –un xiuxiueig–
i es dóna a aquesta veu. Nuesa al cor.
En els llençols el cos deixa petjades
que l’endemà s’esborren. Do not disturb.


[Poema modificat el 08/12/10] 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada