Passat, futur i la roba per planxar

Reprenc els misteris després d'un període de temps lent, estàtic, confús, que curiosament no va adoptar la forma de línia recta d'esdeveniments que em duria al que anomenem (o mal anomenem) futur. Ha sigut com estar dins d'un d'aquells passatemps amb tres camins entortolligats on només un et porta a l'altra banda. I, com no hi havia altra banda, només ha estat qüestió d'anar vivint i morint a un ritme constant.

Vaig escriure uns quants poemes, però només n'he passat un parell o tres –diuen que és bo per la memòria escriure a mà–. La vida sense la mamà, però, t'obliga a fer sacrificis literaris tot estenent la roba, vigilant bé que la teva intimitat no quedi penjada en l'estenedor del veí de baix mentre (possiblement) se't recremi la cassola on sofregeixes la ceba –amb poc oli, que engreixa–. Sobreviuràs no obrint l'armari de la roba per planxar, que et mira amenaçant, recargolada: ja ho faré demà. Total, això no ens fa falta...

Vaig escriure uns quants poemes, però només n'he passat un parell o tres i no els he revisat. Quan hi he retornat, no m'ha agradat massa el que he llegit. Afusellaria ben bé els quatre primers paràgrafs d'un poema –massa mastegat, poc significat–. N'alliberaria els dos darrers. Aquí sí! Ara! I si és aquí on anaves, ¿per què tanta floritura, estimada? Deu ser això d'anar tirant, vivint i morint a un ritme constant, que m'empeny al decorat. I vinga a omplir el poema de pistoles que ningú no dispara i claus on no es penja cap quadre, i mars i sorra i tristors marineres per plorar...

Ara que el treball em dignifica i, curiosament, puc arribar a esculpir l'anomenat (o mal anomenat) futur, el record confús, estàtic i lent d'aquell període de temps, em fa reprendre els misteris.

Orgull

No me'n sento orgullosa, no. No pas. Quan veig que altra gent treballa, escriu, quan veig gent que treballa i escriu i encara veig gent que a més d'això llegeix els suplements culturals de tots els diaris, i gent que controla totes les lectures poètiques de la ciutat, les exposicions gratuïtes dels museus, els màsters i postgraus virtuals, gent que concursa en tots els certàmens literaris. 

No me'n sento orgullosa, no. No pas. Però no me'n sento només durant uns segons. És un sentiment que no cala del tot, potser enveja superficial de present o angoixa momentània de futur, però fugaces com aquelles bengales de coloraines de la nit de Sant Joan, les llargues amb colors en espiral, no pas les grises amb la tija metàl·lica sobre les quals dipositava poques esperances (no tenien colors...). 

En aquesta ciutat de mil possibles combinacions, veig gent pertot mentre em combino amb gent com jo, que enllaça línies de metro, notes musicals, frustracions, pors, desitjos, llistes de la compra, amors. I de cop t'espetega una realitat a la cara: visc al carrer, vull només dos euros per afaitar-me aquests pèls d'aquí. Em veig molt lletja. Perquè sóc travesti. Però si no en tens, no passa res. Tranquil·la, que no et robaré. No els vull per gastar en cervesa, només per una gillette, que em veig molt lletja amb això aquí. 

No me'n sento orgullosa, no. No pas. Em giro i veig una dona que carrega el pes de tota una vida en forma de currículum: interlineat u i mig. És excessiu, penso, potser. O massa estret per tota una vida que jo alterno entre l'u i l'u i mig. Potser fins i tot aquí ambigüejo, incerta, confusa, misteriosa. I no em plantejo si me'n sento orgullosa, no. No pas. Perquè exposar la vida en un paper i dependre'n és tan tràgic, tan emotiu, que no hi cap res més. Buit. Blanc. Fosc. Poema.

Podria no...

Podria no parlar de la feina, de la correcció, dels viatges en metro, tan monòtons, tan únics, dia rere dia. Podria no parlar dels poemes, dels poetes, podria no parlar d’Ángel González-Poemas, del llibre que deixo a prop, per quan em cansi de llegir l’innatisme generativista, el distribucionisme, Chomsky, Saussure. Podria no parlar de la calor, de la humitat angoixant sota terra. Podria no recordar l’ortodòncia, les vacances, la hipoteca d’aquesta merda de món. Podria no recordar els perquès dels amors, que vénen i van, amb el ritme del cor. ¿Del cor? Potser amb el ritme del vent, que bufa ves a saber on. ¿Polònia? No. Podria no recordar Gombrowicz, les màscares, les pors. La mentida. Podria, o no, copiar els apunts de Ferdydurke. La immaduresa i la forma. Els homes estan obligats a amagar la seva immaduresa, perquè només exterioritzen el que és madur dins seu. Ferdydurke planteja que la maduresa exterior és una ficció, perquè tot el que podem expressar no es correspon amb la nostra realitat íntima. Estimem la immaduresa i volem que els altres caiguin en la immaduresa. La immaduresa es crea artificialment en aquesta obra i s’encomana d’home a home; el mateix passa amb la cultura. La cultura infantilitza l’home perquè, en desenvolupar-se mecànicament, el supera i se n’allunya. Es procura la forma del que és immadur, però això és impossible. “Podem en forma madura expressar la immaduresa d’altri, descriure-la artísticament, científicament, però mai podrem mostrar la nostra pròpia immaduresa”. D'altra banda, la cultura, l’art, no accepten la immaduresa, que està, per tant, condemnada a l’etern mutisme. Si seguim amb aquest ball de màscares, la cultura perdrà el contacte amb nosaltres mateixos. Podria no escriure la música apropiada, quan dos cossos fan l’amor. No dir que jo sento, que jo tinc, que jo sóc. O un vers com: “Vas utilitzar la tardor per les fulles cruixents, la tonalitat marró”. O bé: “La lluna m’escup a la cara que és teva també. I pensar que la miraran els teus ulls i pensar quan els meus pensin en els teus... això no."

Podria no dir res. O escriure els cent cops que escolto Otherside sense pensar en tu. Ni en tu. Ni en tu. Sense pensar en ningú. 

Podria no dir res.

La indecible tristeza de lo indecible

Desconsuelo de recitar

[Ferdydurke, 224]

Entre dues aigües

Estic rellegint alguns poemes antics. Els primers (o gairebé) que vaig escriure. 

Amb el temps, tot pren un altre caire: els sentiments han reposat i s'han posat silenciosos en un fons desconegut, però que ens pertany. Amb el temps, només amb el temps, relativitzem frívola i descaradament la intensitat de les passions antigues, que es concentrava en ratlles d'una veritat dolorosa i absoluta que ara, només ara, ens sembla antiga.

I és ara, quan comptem els anys, que la distància ens dóna la perspectiva i ens allunya més del compte d'aquella veu poètica, la nostra, que plorava la pèrdua del que mai vam arribar a posseir; la veu que s'enfonsava en aigües tempestuoses i verbalitzava mariners que en aquell instant sabíem perduts o tan desconeguts que s'acabaven fonent com la boira.

La gràcia de tot plegat és que ara segueixo nedant en aigües tempestuoses. La diferència de tot plegat és que ara els mars antics em semblen bassals inofensius. El misteri de tot plegat és que els mars que m'agiten avui dia esdevenen titànics oceans sense demà.

I jo me n'adono i ho escric, tot nedant en la bondat d'aquestes aigües.

_______________

La teva olor m’atrau com pèrfides sirenes.
La teva mirada ingènua, adulta i dubtosa

em busca a estones, pertorbada, estranya.

La teva mà colrada s’ha trobat amb la meva,
casual, ràpida, involuntària. Amb delit
he gaudit dels segons de contacte, d’escalfor.
Em penses? Em vols? Em somnies? Em recordes?
Si no respons, agafaré un sí. No hi ha més 
salvació per a tanta aigua de naufragi. 

Gombrowicz contra els poetes

Aquest cop em va passar: el llibre em va trobar a mi, no pas jo al llibre.

Llibreria La Central del Raval, quarts d’onze del matí. Prèviament la passejada pels carrers estrets, l’olor a primavera, la gent que feineja, esmorza, camina, somriu. Un quadre ideal. El darrer pensament-imatge abans de traspassar la porta: Sant Jordi al galop. Abans que ànima i cos se separin davant l’oasi literari, em prenc un cafè amb llet. El meu company i jo ens acomiadem en veure els milers de lloms acolorits de les prestatgeries i amuntegats a les taules auxiliars. –Mira aquest llibre. Coneixes aquesta foto? És molt famosa–. –Sí, és molt maca. M’agraden els llibres de fotografies–. No hi paro gaire atenció. La meva mirada busca els prestatges de poesia, els grans clàssics, teatre, novetats, estrangera, traduccions, assaig, biografies... Tot el que podria llegir se m’apareix de forma implacable davant els ulls: l’excés, la impossibilitat de copsar-ho tot amb la mirada em commouen. –Tenim només vint minuts. Es fa tard. En vint minuts ens trobem en aquest mateix punt–. Em perdo. Un llibre em troba. Edició de butxaca. La segona. Cobertes de color taronja. La mida que volia. Just.

Giro la clau

Giro la clau tot mirant-la. Obro la porta. 
És una clau: si la gires, obres la porta. 

Mentre empenyo penso que és un objecte interessant; els dits l’agafen amb més força. Sóc conscient del metall, fred, volgudament sentit. És una clau. I des de la inanimada rigidesa fa resorgir una capacitat latent. Sóc capaç d’entendre que una clau obre portes, capaç d’agafar la clau i girar-la amb precisió en el sentit adequat; capaç d’empènyer i pujar les escales que em porten a la meva habitació; capaç d’adonar-me, en uns segons, que respiro la brisa fresca i pol·linitzada; capaç d'entendre la força, la plenitud amb marges arrodonits que m'agombola en un portal, d’esquenes al capvespre; capaç de fruir amb el benestar de la ubicació i la consciència; capaç de sentir agraïment per l’abstracció de la vida, que m’és donada i prou, sense haver-la demanat, i em defineix els contorns. 

Dono gràcies a la clau que només obre una porta. 
És una clau: quan la giro, la miro. I les obre totes.

Veu de nit sense versos

Trobo a faltar la meva pròpia veu en aquest bloc. La veu menys transcendent, vull dir. La veu que no es dirigeixi a una segona persona, massa propera a mi. La veu que no parli de distància, de sentiments, de records. La veu que no busqui un tu en la foscor. La veu que no se sàpiga trencada i que no canti les llàgrimes i els passos i les mirades. La veu que  no sigui un conjunt d'ones que es mouen exclusivament pels extrems d'un espai clar o fosc, tancat o obert, misteriós o quotidià, feliç o tràgic, proper o excessivament llunyà.

Blanc de primavera

Has condemnat les paraules, perquè en el fons t'han portat molt avall, a les fosques. Has tocat fons, o quasi, a les palpentes. Has oblidat la part acolorida de la història, les cançons dolces, l'heroïcitat retallable del parvulari. I la necessitat vital de la immediatesa.

Qui tot ho té, tot ho pot perdre. I mata la consciència del canvi. I fereix de mort la quotidianitat, que espera en una cadira de vímet la primavera. (que alguna cosa llueixi, almenys). Mata el present, que no parla; mata el futur, mort prematurament, i també el passat, no gestat encara.

El temps mor, i mata lentament. Perquè la historia acolorida són ara mots grisos, tous i mullats. I cansa l'hivern de paraules, silenciós com la neu que cau resignada sobre el blanc més impur.

El color d'aquesta vida és trencat. Blanc trencat per a una història que s'acaba quan es torna grisa, tova i mullada, perquè el sol l'ha desfet. I en la mullena es dissolen els passatges que algú llegeix en una cadira de vímet, a les fosques, tot esperant la primavera. Que no arriba.