Has condemnat les paraules, perquè en el fons t'han portat molt avall, a les fosques. Has tocat fons, o quasi, a les palpentes. Has oblidat la part acolorida de la història, les cançons dolces, l'heroïcitat retallable del parvulari. I la necessitat vital de la immediatesa.
Qui tot ho té, tot ho pot perdre. I mata la consciència del canvi. I fereix de mort la quotidianitat, que espera en una cadira de vímet la primavera. (que alguna cosa llueixi, almenys). Mata el present, que no parla; mata el futur, mort prematurament, i també el passat, no gestat encara.
El temps mor, i mata lentament. Perquè la historia acolorida són ara mots grisos, tous i mullats. I cansa l'hivern de paraules, silenciós com la neu que cau resignada sobre el blanc més impur.
El color d'aquesta vida és trencat. Blanc trencat per a una història que s'acaba quan es torna grisa, tova i mullada, perquè el sol l'ha desfet. I en la mullena es dissolen els passatges que algú llegeix en una cadira de vímet, a les fosques, tot esperant la primavera. Que no arriba.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada