Poesia pedagògica

Aquest fragment de l'obra Ferdydurke (Witold Gombrowicz) és tot un assaig sobre el que representa  (o suposadament hauria de representar) per a nosaltres la poesia, i sobre el valor i la funció que tradicionalment se li han assignat. En la meva opinió, és un dels millors passatges de la novel·la.

[Lliçó de poesia en una aula de primària. Polònia (abans de la guerra)]

–¡Era un gran poeta! No lo olviden: ¡era un gran poeta! ¿Por qué amamos, admiramos y gozamos? ¡Por un gran poeta! ¡Un gran poeta! ¡Ignorantes, torpes se lo digo con claridad, métanse eso en la cabeza! Otra vez lo repetiré, pues: ¡era un gran poeta! Juliusz Slowacki, un gran poeta. Amamos a Juliusz Slowacki y nos encantan sus poesías porque era un gran poeta y porque en sus poemas vive una belleza inmortal que despierta nuestra admiración más profunda.

A estas alturas de la exposición, uno de los alumnos se movió con suma nerviosidad y gimió:

–¡Pero si a mí no me encanta! ¡No me interesa! No puedo leer más que dos estrofas y aun eso me aburre. Dios mío, socorro, ¿cómo me encanta, si no me encanta?

Se le desorbitaron los ojos y se sentó, sumergiéndose en abismos. Esta ingenua confesión atragantó al maestro.

Suau inundació

Aquest poema pertany a un segon recull en el qual encara estic treballant, però que ja està tancat, és a dir, que conté tot el que sento que havia de contenir, en l'ordre necessari i amb els títols adequats. No ho vaig veure tan clar en el recull anterior. 

Cites de Ferrater i Gombrowicz. Temàtica vinculada als Sotracs, perquè som el que hem estat, però amb un gir lluminós (de vegades deutor de l'enyorança del recull anterior) i volgudament airejat. La intenció era justament aquesta: llum i vent, que només s'entenen a partir de la foscor i de la tempesta simbòlica. Llum i vent en una ciutat de persones emmascarades i de persones que lluiten constantment per treure's aquesta màscara. El primer poema el dedico a Gombrowicz, In memoriam.

Podria no...

Podria no parlar de la feina, de la correcció, dels viatges en metro, tan monòtons, tan únics, dia rere dia. Podria no parlar dels poemes, dels poetes, podria no parlar d’Ángel González-Poemas, del llibre que deixo a prop, per quan em cansi de llegir l’innatisme generativista, el distribucionisme, Chomsky, Saussure. Podria no parlar de la calor, de la humitat angoixant sota terra. Podria no recordar l’ortodòncia, les vacances, la hipoteca d’aquesta merda de món. Podria no recordar els perquès dels amors, que vénen i van, amb el ritme del cor. ¿Del cor? Potser amb el ritme del vent, que bufa ves a saber on. ¿Polònia? No. Podria no recordar Gombrowicz, les màscares, les pors. La mentida. Podria, o no, copiar els apunts de Ferdydurke. La immaduresa i la forma. Els homes estan obligats a amagar la seva immaduresa, perquè només exterioritzen el que és madur dins seu. Ferdydurke planteja que la maduresa exterior és una ficció, perquè tot el que podem expressar no es correspon amb la nostra realitat íntima. Estimem la immaduresa i volem que els altres caiguin en la immaduresa. La immaduresa es crea artificialment en aquesta obra i s’encomana d’home a home; el mateix passa amb la cultura. La cultura infantilitza l’home perquè, en desenvolupar-se mecànicament, el supera i se n’allunya. Es procura la forma del que és immadur, però això és impossible. “Podem en forma madura expressar la immaduresa d’altri, descriure-la artísticament, científicament, però mai podrem mostrar la nostra pròpia immaduresa”. D'altra banda, la cultura, l’art, no accepten la immaduresa, que està, per tant, condemnada a l’etern mutisme. Si seguim amb aquest ball de màscares, la cultura perdrà el contacte amb nosaltres mateixos. Podria no escriure la música apropiada, quan dos cossos fan l’amor. No dir que jo sento, que jo tinc, que jo sóc. O un vers com: “Vas utilitzar la tardor per les fulles cruixents, la tonalitat marró”. O bé: “La lluna m’escup a la cara que és teva també. I pensar que la miraran els teus ulls i pensar quan els meus pensin en els teus... això no."

Podria no dir res. O escriure els cent cops que escolto Otherside sense pensar en tu. Ni en tu. Ni en tu. Sense pensar en ningú. 

Podria no dir res.

La indecible tristeza de lo indecible

Desconsuelo de recitar

[Ferdydurke, 224]

Gombrowicz contra els poetes

Aquest cop em va passar: el llibre em va trobar a mi, no pas jo al llibre.

Llibreria La Central del Raval, quarts d’onze del matí. Prèviament la passejada pels carrers estrets, l’olor a primavera, la gent que feineja, esmorza, camina, somriu. Un quadre ideal. El darrer pensament-imatge abans de traspassar la porta: Sant Jordi al galop. Abans que ànima i cos se separin davant l’oasi literari, em prenc un cafè amb llet. El meu company i jo ens acomiadem en veure els milers de lloms acolorits de les prestatgeries i amuntegats a les taules auxiliars. –Mira aquest llibre. Coneixes aquesta foto? És molt famosa–. –Sí, és molt maca. M’agraden els llibres de fotografies–. No hi paro gaire atenció. La meva mirada busca els prestatges de poesia, els grans clàssics, teatre, novetats, estrangera, traduccions, assaig, biografies... Tot el que podria llegir se m’apareix de forma implacable davant els ulls: l’excés, la impossibilitat de copsar-ho tot amb la mirada em commouen. –Tenim només vint minuts. Es fa tard. En vint minuts ens trobem en aquest mateix punt–. Em perdo. Un llibre em troba. Edició de butxaca. La segona. Cobertes de color taronja. La mida que volia. Just.