La nostra ànima és una gossa perduda.
Tota la vida se la passa ensumant l'aspra olor de l'amo que la
va abandonar, en segueix aquest rastre inconfusible per les rampes
mòbils, per les baixes teulades amb pedres mòltes caigudes de la
lluna, borda rere els vidres de les finestres insonoritzades, sedeja
damunt els camins, fidelment. Cada dia
la posseeix el zel, li madura l'ou essencial i sagna. A cegues,
bavejant de quatre potes -plaer i sofriment, certesa i dubte,
quatre-, avança carregada d'orina, i arbre amb què topa hi
inocula una flor, que a poc a poc esdevindrà tan dura com la poma
o més, com l'ametlla.
Després de l'última paret, que fa de vigia, de la qual
els olis del sol n'hauran fregit el guix, els fongs i les
tendreses quotidianes, just a l'entrada del cau inescrutable on
totes les flaires perseguides convergeixen en una sola fortor de
vinagre, li serà llançat
l'os blanc i descarnat de la menja
eviterna
magnànimament
com a premi merescut, i una mà intangible li allisarà el
pèl eriçat de la por. I encara, encara
lladrarà: amo, amo meu, ¿on ets, que no m'hi veig?
No sé si llavors s'adormirà als seus peus.
Si no fos en secret. Antologia poètica a cura de D. Sam Abrams i Jaume Subirana.
Aquest poema em va semblar absolutament sensacional.
Per l'analogia (gossa perduda-ànima) i l'excel·lent plasmació de les imatges que ho exemplifiquen. Perquè les imatges són justes, són fortes i precises pel que fa al motiu. Sobrepassen fins i tot l'analogia, que per moments s'oblida.
Perquè es produeix la compassió per aquest animal en la recerca de l'amo que l'ha abandonat (com l'amor que ens ha abandonat i al qual l'ànima perduda retorna). No em pot fer sinó pensar en la tragèdia de La vaca cega de Maragall, amb l'ull buidat, i els cops que es dona fins arribar a la font sota un sol de justícia. Allà també es genera un gran sentiment de compassió.
Diria que hi ha certes reminiscències al poema de Maragall -conscients o inconscients-: "sedeja", "a cegues", "avança", "els olis del sol" (excel·lent metàfora), fins i tot l'adverbi llarguíssim: "magnànimament" ens remet a la forma com la vaca movia la cua ("llànguidament") en una imatge final esplèndida.
Per acabar, em quedo amb les "tendreses quotidianes" de la paret que fa de vigia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada