Pronoms personals

Una habitació amb balcó. El sol se’m clava,
agulles a l’esquena. Però el deixo.
Tots els llibres ploren dolors i em criden
des de dins que la teva olor és l’ombra
de l’absència. Per això em cremo al sol.
L’espai que no em pertany em diu on sóc.
Que trist haver de morir lluny. I tu.
Que trist que siguis tu. Per què no un altre?
Uns ulls que no coneguin la distància.
Una pell que no faci olor de tu.
Uns dits que no recordin cantonades.
Una boca que no digui el teu nom.
En l’habitació amb balcó. El sol em tanca.