Marbre, pedra

He sobrevolat el Mediterrani un cop més. I he vist les mateixes pedres, columnes de marbre i places majestuoses. N'he vist de noves, però, i he retrobat les mateixes amb més miopia i diferent coneixement (del món i, amb sort, de mi mateixa).

M'he suïcidat de manera incessant a l'hora de creuar els carrers i en aquest gest he recordat el poema que vaig escriure fa uns quants anys, on parlava de lladres, presses i trànsit voraç. No tant de pedres i marbre. Canvis de temps, manies.

He passejat la meva solitud per carrers inhòspits, amb els peus ben col·locats damunt de cada llamborda memorable que trepitjava amb indiferència. M'he perdut més de tres cops en un dia, i he sentit aquella por inculcada cap al desconegut, els desconeguts, la gent perillosa, lladres i assassins que em seguien a mi, només a mi, mentre vorejava el Palatí sense trobar la sortida (Però, ¿quina quan no hi ha rumb?). És aquell instant en què només vull apropar-me a les pedres reconegudes en la llunyania i les odio, però molt menys que les tanques d'obres de millora contemporànies. No tots els camins et porten on vols. I menys aquí.

M'he reconfortat amb l'escuma dels cafès amb llet d'aquesta terra remoguda i trepitjada pels segles, un cop em sabia sana i estàlvia. Guaret, repòs infantil. Quantes pors infundades, m'he dit. Pors d'un mateix, potser, pors de solitud.

M'entrebanco, ignorant, amb la segona pedra.

I per sobre dels terrats, en aquell punt en què a través de l'horitzó he estat capaç d'identificar les cúpules celestials que s'alcen sòlides, com torres de defensa indestructibles, m'he dit: un cop més sents, un cop més ets; per tant, troba el maleït vers que expressi com els crits de les gavines un matí et van semblar gemecs de plaer en un llit qualsevol d'una ciutat qualsevol que va fundar una lloba qualsevol feta ara de bronze. 

Piazza Venezzia. Gener 2012