Veu de nit sense versos

Trobo a faltar la meva pròpia veu en aquest bloc. La veu menys transcendent, vull dir. La veu que no es dirigeixi a una segona persona, massa propera a mi. La veu que no parli de distància, de sentiments, de records. La veu que no busqui un tu en la foscor. La veu que no se sàpiga trencada i que no canti les llàgrimes i els passos i les mirades. La veu que  no sigui un conjunt d'ones que es mouen exclusivament pels extrems d'un espai clar o fosc, tancat o obert, misteriós o quotidià, feliç o tràgic, proper o excessivament llunyà.

Blanc de primavera

Has condemnat les paraules, perquè en el fons t'han portat molt avall, a les fosques. Has tocat fons, o quasi, a les palpentes. Has oblidat la part acolorida de la història, les cançons dolces, l'heroïcitat retallable del parvulari. I la necessitat vital de la immediatesa.

Qui tot ho té, tot ho pot perdre. I mata la consciència del canvi. I fereix de mort la quotidianitat, que espera en una cadira de vímet la primavera. (que alguna cosa llueixi, almenys). Mata el present, que no parla; mata el futur, mort prematurament, i també el passat, no gestat encara.

El temps mor, i mata lentament. Perquè la historia acolorida són ara mots grisos, tous i mullats. I cansa l'hivern de paraules, silenciós com la neu que cau resignada sobre el blanc més impur.

El color d'aquesta vida és trencat. Blanc trencat per a una història que s'acaba quan es torna grisa, tova i mullada, perquè el sol l'ha desfet. I en la mullena es dissolen els passatges que algú llegeix en una cadira de vímet, a les fosques, tot esperant la primavera. Que no arriba. 

És com

És com quan t’emproves uns pantalons i et neguiteges perquè saps que algú altre hi haurà estat dins i t’angoixa l’aspror de la tela profanada fregant la teva pell blanca i càlida. O com quan estàs a punt d’obrir una porta i el contacte de la mà amb el pom, que s’escalfa amb la teva pell, et retorna una imatge exterior de tu mateixa disposada a fer un pas endavant tot girant-lo. O com quan l’aigua calenta de la dutxa t’aïlla durant uns segons de l’existència i sents, només sents, sents com et cobreix el cos impermeabilitzant-lo de les vibracions externes i del soroll, del mal, de la vida.

Desdoblament

Quan parlo surto de mi. I m’escolto.
M’imagino els gestos, els moviments
dels ulls i les pupil·les dilatades.
I m’ordeno els cabells, cap a l’esquerra,
en un gest mecànic, suficientment
assajat. Però no sóc jo. És l’altra
que m’escolta, però s’allunya per
no patir els records que surten dels llavis,
que entelen els ulls i esquerden les frases.
M’arreglo els cabells sols per no patir
els records que no calles, per fixar-los
en una cronologia irreal.
Però no ho aconsegueixo i com no puc
entendre-ho, callo.
                                Et miro. Em miro.
I em toco els cabells.
                                Mirant-me. Mirant-te.

Temps

No hi ha camí de retorn. El temps esborra l’atles. Les carreteres desapareixen. No hi ha muntanyes, ni rius, ni mars. Ni ciutats. No hi ha noms, ni voluntats. Només fum. Rellotges sense busques i espais irreals. No hi ha coordenades, no hi ha brúixola. No hi ha nord. Ni sud. No hi ha gent. Només fum. Només pèrdua. Només oasis de pensaments, que en aquest moment s’esvaeixen.

Biografia

No m’entenc, o sí. No entenc gaire les meves passes, els meus episodis, les meves aventures. Apareixen en un llibre sense color, sense fotografia. Intento lligar pàgines i pàgines totalment inconnexes, perquè amb el temps res sembla tenir sentit. Perquè els calendaris esdevenen inútils al desembre. Perquè les hores no són res. I els records no són gran cosa: punxes dolces d’un esbarzer al costat de la carretera. Al marge del món, inconnex, aïllat.

Com el pensament, com qualsevol biografia. Fals. Totalment fals. Irreal.