Desdoblament

Quan parlo surto de mi. I m’escolto.
M’imagino els gestos, els moviments
dels ulls i les pupil·les dilatades.
I m’ordeno els cabells, cap a l’esquerra,
en un gest mecànic, suficientment
assajat. Però no sóc jo. És l’altra
que m’escolta, però s’allunya per
no patir els records que surten dels llavis,
que entelen els ulls i esquerden les frases.
M’arreglo els cabells sols per no patir
els records que no calles, per fixar-los
en una cronologia irreal.
Però no ho aconsegueixo i com no puc
entendre-ho, callo.
                                Et miro. Em miro.
I em toco els cabells.
                                Mirant-me. Mirant-te.