3 de desembre de 2009

Làser

Avanço per un passadís de parets grises. No hi ha cap mena d’indicació. El silenci és absolut. Només sento les meves passes, que em reconforten en un ambient enrarit i abandonat. Per un moment sento vertigen i una escalfor que em puja a les galtes. Arribo a una sala amb les mateixes parets grises, que potser van ser blanques un dia.

Hi ha un home. Té un comportament estrany. Està neguitós, com els animals que porten a l’escorxador i senten en l’aire de la tarda anterior l’olor de la mort. L’home em mira però no diu res. No sé què faig allà. Estic desorientada però necessito la resposta a una pregunta que semblo haver oblidat.

Hi ha una dona. La dona em mira i espera que li digui alguna cosa. No sé ben bé què dir perquè em copsa el seu posat rígid. Només li veig el cap. M’obliga a signar uns documents que no llegeixo, perquè enretira àvidament els fulls. Té pressa, dedueixo. Passen uns quants minuts i sento el meu nom. M’exalto.

No sé què volen de mi. M’empenyen a una habitació. Em fan treure la roba i tot el que porto: les arracades, el collaret, el rellotge de cautxú. Se m’oblidaven els anells. “També els anells”. Amb un tros de tela fosca em cobreixo perquè tinc por de la mirada de l’home, que observa des de fora els moviments de l’interior. Imagino que la seva mirada travessa la paret de la cambra de metre i mig per dos metres on em trobo. Aquest pensament em produeix un calfred.

De sobte truquen a la porta. Dues persones em vénen a buscar i em condueixen a una altra cambra. La llum és més baixa que en l’anterior. M’estiren en una llitera i em fiquen en l’interior d’un aparell cilíndric. Tan sols em queda el cap fora. L’únic que veig des d’aquesta posició és la carcassa de l’aparell: PHILIPS-weather laser.

El nom laser està escrit sota un forat que apunta directament els meus ulls. L’estómac se m’encongeix. Em lliguen les cames i m’immobilitzen. Em tapen les orelles. Sento el xiuxiueig del cap tapat amb un coixí, del casc de moto, de l’escafandre d’astronauta. Em desconcerto i tinc ganes de cridar però no ho faig, perquè l’angoixa m’ocupa la part superior dels pulmons i m’ofega. Vull plorar però penso que no tinc motius. Encara.

M’imagino que hi ha algú dins l’aparell i instintivament, però sense èxit, intento tancar les cames, que han volgut separades. Sento el fred a l’entrecuix i em retorço d'impotència. Torno a llegir la frase: Làser. Làser. Làser. Ja veig el llum vermell posat a l’entrecella, enmig del crani. Em concentro en el xiuxiueig. Em calmo quinze segons, que compto més de pressa del que toca.

Un soroll com de trot de cavall m’espanta. El cor s’accelera i les palpitacions em fan mal. Sembla que vulguin imitar el trot que senten les orelles. Cada cop és més fort. Sento fiblades a les cuixes, com l’agulla de la injecció quan atravessa la pell. Ara al braç dret.

El soroll canvia de cop. Ara és rítmic i s’intercala amb un esbufec. Sembla música -em dic per tranquil·litzar-me. Passen uns quants minuts amb aquest ritme fins que torna el silenci. Cinc segons i s’inicia un reguitzell de trets de metralleta. El cor s’exalta tant que se’m talla la respiració. El so sostingut m’atordeix. Em fan mal les orelles. Tanco els ulls ben fort. Perles de suor il·luminen el front. Les mans estan congelades.

No s’acaba, no s’acaba, no s’acaba -penso insistentment, per veure si així cessa més aviat el so torturador. Però no s’atura.

(...)

Ara. Ara sí. Ha parat ... I no torna.

Sento una veu que es confon amb la remor d’escafandre. Tinc la musculatura encarcarada de tan tibant, impossible de destensar. M’incorporen, em deslliguen, em somriuen amb fredor de mort, em fan fora.

Què m’han fet? Toco el terra fred amb els peus descalços i camino amb la sensació que em falta un òrgan. Les mans encara estan gelades i els dits, quasi blaus, em fan mal. Les orelles, en canvi, bullen d’una escalfor angoixant. Em trobo vestida i a la sala grisa altre cop. L’home d’abans em mira amb els llavis segellats i el rictus impassible, com si sabés tots els meus secrets íntims i ja no li importés la meva presència.

El cap em pesa, el cervell s’ha tornat gris com les parets i les cames senten l’atracció de la porta i la llum blanca. La dona d’abans em mira com un interrogant. Quan contemplo per últim cop la sala, amb l’anhel de respirar i de trobar el reflex que em dirà que internament tot és al seu lloc, sento l’estridència de la veu de la dona. El cos i el cor se’m paralitzen. També per últim cop.

- Els resultats de la ressonància magnètica en quatre dies laborables.


___________________________
Text publicat inicialment al bloc Sortida d'emergència, el 23 d'abril del 2008.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada