Aquestes notes, aquestes paraules: accents humans i sons que et dibuixen amb ombres en una distància massa material; guitarres que em fan fixar la mirada en un punt on no et trobo; melodies que encongeixen i esgarrapen suaument el cor (una línia fina de sang), que fan tremolar la veu fins a apagar-la per la tensió de les cordes vocals; veus que aigualeixen els verds, els blaus, els grisos i els marrons de la realitat reflectida als meus ulls.
¿Per què aquesta connexió entre l’artifici humà i l’essència de l’ésser? ¿Per què aquesta emoció per una partitura evolucionada? ¿Per què aquesta nostàlgia que s’allarga agònica i paral·lela a l’entramat silenciós de petites corxeres?
La música atrau els fantasmes. La música em porta a tu, i a mi. A nosaltres, que som nens, joves, adults i vells alhora. Aquestes veus... Aquestes veus em diuen qui sóc. M’ensenyen, sense imatges, el camí que he recorregut i m’estiren dolçament cap al desconegut, cap a una vida que només és mort. M’ensenyen el dolor, les nits tan fosques, les idees perdudes o esborrades per la pluja, les il·lusions que crema la supervivència, les petjades impermeables de la sorra.
Aquests sons, aquests, només aquests em mostren que estic viva. Encara. Potser és aquesta por al desconegut el que em fa adonar-me que alguna cosa batega dins del cos que no controlo. Un cos que ara mateix no em pertany i que arrossega el temporal de la música. I no és el batec el que sento, sinó un dolor suportable, un ofec.
Alguna cosa se’m trenca per dins a aquest mateix ritme. I m’omplo de la tristor de la vida. De la meva vida. Alguna connexió s’estableix entre el més profund de l’ànima i la notació musical. Les paraules no són suficients per descriure l’estat incipient d’una sensació espessa, fonda, profunda i fosca com un pou sec d’aigua. No continuïs amb aquesta veu.
Les teves paraules, encara que no les entenc, em trasbalsen tant que només sento emoció. És emoció? És això? I per què ara? I per què amb aquesta veu? La sento, al fons del pit, i connecta directament amb els ulls, sense una trajectòria visible. Dos punts en la foscor. Dues bombetes que s’il·luminen i escalfen només una mica, però donen la llum justa. Quan et sento, quan aquest so traspassa els sentits, moltes emocions se m’amunteguen justament aquí, entre el pit i el coll. Totes em recorden que són meves, que són part de mi, que són jo.
Ets el que has estat. Tot el que sents. I arriba la tornada. Altre cop. I les ganes de navegar o enfonsar-me per sempre en les llàgrimes. Per què aquesta necessitat? No sé si és la por del passat o del present o del futur que no existeix. Por de ser, ser sense definició, ser imprecisió. Por de sentir que una cançó, tal vegada artifici creat casualment la tarda més vulgar de totes, et fa sentir la vida.
La por. La por és dolça. Com la veu que ara m’enfonsa, dient-me la vida a cau d’orella. M’enfonsa més i més però ja no puc anar més avall. I mentre suporto el vaivé, els cops, el pes anestèsic de les notes a sobre meu, desitjo que no s’acabi mai aquesta cançó.
Que no arribi mai el silenci. Que no arribi...
Winda 7. La cançó.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada