Aquest cop em va passar: el llibre em va trobar a mi, no pas jo al llibre.
Llibreria La Central del Raval, quarts d’onze del matí. Prèviament la passejada pels carrers estrets, l’olor a primavera, la gent que feineja, esmorza, camina, somriu. Un quadre ideal. El darrer pensament-imatge abans de traspassar la porta: Sant Jordi al galop. Abans que ànima i cos se separin davant l’oasi literari, em prenc un cafè amb llet. El meu company i jo ens acomiadem en veure els milers de lloms acolorits de les prestatgeries i amuntegats a les taules auxiliars. –Mira aquest llibre. Coneixes aquesta foto? És molt famosa–. –Sí, és molt maca. M’agraden els llibres de fotografies–. No hi paro gaire atenció. La meva mirada busca els prestatges de poesia, els grans clàssics, teatre, novetats, estrangera, traduccions, assaig, biografies... Tot el que podria llegir se m’apareix de forma implacable davant els ulls: l’excés, la impossibilitat de copsar-ho tot amb la mirada em commouen. –Tenim només vint minuts. Es fa tard. En vint minuts ens trobem en aquest mateix punt–. Em perdo. Un llibre em troba. Edició de butxaca. La segona. Cobertes de color taronja. La mida que volia. Just.
Lo que cansa de la poesía pura es el exceso de poesía, la ristra de palabras poéticas, de metáforas, de sublimaciones, en suma, ese exceso de condensación que limpia esos textos de cualquier elemento apoético y acaba asemejándolos a productos químicos.
He descobert Gombrowicz. El camí fins arribar a aquest autor no és rellevant, però sí que ho és la troballa i les reflexions posteriors: ara puc dir que Gombrowicz és un dels narradors més interessants que he llegit fins al moment. I no pas perquè en la presentació de les novel·les que he comprat el posin a l’alçada de Kafka o Joyce, noms que d’altra banda em són prou llunyans i desconeguts, sinó perquè la seva prosa amaga plantejaments que em fascinen.
I encara més: en llegir Caos, una obra de finals dels 60, m’he adonat que jo havia intentat aquesta tècnica narrativa temps enrere i que era un dels meus objectius a llarg termini. El flux de pensament, un mosaic de veus diferents que es trepitgen, es fusionen, es barregen i donen sentit a una escena; la realitat des de múltiples enfocaments, el pensament del narrador intercalat, la natura que se superposa a tot el conjunt; la relació de l’autor amb la seva obra, la significació dels mots; el que som o el que suposadament som a partir del que escrivim i en relació amb el medi en què ens trobem, les màscares que ens posem davant dels altres...
Vérselas con el arte es tarea ardua y compleja porque significa intentar comunicar con personas más maduras que nosotros, cuyos horizontes son más amplios, cuya sensibilidad es más fuerte. No no deleitamos... como mucho intentamos deleitarnos; no comprendemos... como mucho lo intentamos.
Gombrowicz ja ho havia resolt feia anys. I jo desconeixia aquestes obres que se’m presentaven ara com la clau absoluta i definitiva. Vaig reconfirmar que ningú és original i que l’error és creure que s’és original o aspirar a ser-ho. El plaer de la descoberta s'estenia llavors paral·lelament al sentiment d'ignorància estrepitosa. Hi ha milers d'autors i llibres per descobrir. Impotència.
A resultas de la incansable rivalidad y de la sostenida perfección de sus cantos se creó entre ellos una auténtica pirámide cuya cima aún alcanza los cielos y que nosotros, simples terrícolas, sólo podemos admirar desde abajo, levantando la nariz (...) hoy en día uno se hace poeta como se hace médico o ingeniero. Ante nosotros, el poema ha henchido hasta alcanzar dimensiones monstruosas y ya no lo dominamos: nos domina él.
A Contra la poesia, ens parla de la poesia pura, hermètica, difícil, inaccessible. ¿Quin sentit té? –es pregunta l’autor polonès (i argentí: 24 anys d’exili a l'Argentina). Ni tan sols per als mateixos poetes, que en la seva aspiració a l’excel·lència acaben perdent el control sobre la pròpia obra i són engolits pels versos que han creat. Gombrowicz, en la seva tesi contrària a l’elitisme poètic, defensa la poesia madura, la bona poesia, però que ha de ser a l’abast dels mortals (mortals no poetes) i no només l’objecte de culte d’una excèntrica minoria. Ens diu que hi ha món més enllà del nas egocèntric de l’artista tancat a la torre de vori, al marge d’una societat de la qual s’exclou.
Yo mismo soy un autor que defiende su propio nivel pero mis obras no olvidan nunca que además de mi mundo existen otros. Aunque no escribo para el pueblo, escribo como quien se siente vigilado por el pueblo, y que depende de, y se ha formado en, el pueblo. Nunca se me ocurrió adoptar las actitudes del artista, que anhela ser maduro y lucha contra todo aquello que frena su desarrollo.
Contra la poesia té una solidesa natural i, justament per això, esfereïdora. Els plantejaments, lògics; les observacions, precises i les conclusions... naturalment raonables. La poesia no agrada, no és un gènere de masses, ni tan sols dins els cercles poètics, encara que els poetes n’exaltin les virtuts i l’elevin a la categoria més alta dins les preferències literàries de la societat, amb una justificació de dignitat històrica. Gombrowicz aprofita la ironia, potser fins i tot el sarcasme, quan parla del “nombrós” públic assistent als recitals, públic que no és capaç d’entendre més enllà del tercer vers que transporta l’aire poètic.
Este estrechamiento del lenguaje lleva a un encogimiento del estilo: los poemas de ahora son poco más que reiteraciones de unas cuantas “vicisitudes” consagradas y recreadas mil veces con variaciones sobre un mismo y restringido vocabulario. Y a medida que el estrechamiento crece, la Belleza se va haciendo cada vez más bella; lo Profundo, más profundo; la Nobleza, más noble y la Pureza, más pura.
Milosz respon
A banda dels temes que podem extreure d’aquest assaig, que són molts i diversos i que només s'apunten, quasi anecdòticament, és molt interessant llegir les reaccions dels intel·lectuals de l'època. El gran poeta polonès del segle XX, Czeslaw Milosz, respon a Gombrowicz, i ho fa amb dignitat i estil de poeta que reconeix alguns dels plantejaments que exposa el seu coetani (no tots, i en aquest cas fa les puntualitzacions que creu convenients) i que alhora assumeix les contradiccions en el seu propi discurs, pel que fa a la voluntat de no caure en el llenguatge hermètic, greu, metafòric, i la molt probable tendència cap aquesta artificiositat quan es descriu la realitat des de l’òptica poètica. Entren en joc, arribats a aquest punt, els esforços de ressorgiment de les literatures truncades per la conjuntura política d’un segle XX terriblement turbulent i la voluntat, potser mimètica, d'assolir el contingut de les grans literatures amb camins de llarg, continu i molt menys turmentós recorregut. Polònia és el teló de fons dels discurs de Gombrowicz i un dels punts de partida de la resposta de Milosz:
¿Cómo evitar las espantosas características de la “poesía pura” y alcanzar la gran Ampliación sin caer en esa nueva “alienación” impuesta a los poetas de Europa del este? (...) No sólo concuerdo sino que lo hago con entusiasmo. Puede ser que mi celo contraste de algún modo con la praxis que persigo. Esto se debería o a la radical impotencia de nuestra “época” (y no a una universal impotencia de los poetas) o a mis propias carencias personales.
En aquesta edició també s’inclou un altre article de Gombrowicz en què escriu sobre les diverses reaccions que ha tingut el seu assaig i fa esment a la carta de Milosz, en primer lloc, com a paradigmàtica excepció dins de la tipologia de crítiques rebudes. Fins i tot aquí, Gombrowicz s’imposa a la seva prosa i als comentaris crítics d’alguns poetes que no van entendre els seus plantejaments i directament van alçar les hatxes amb voluntat de fer la guerra, aferrats al seu orgull ferit de poetes. Evidentment l’excepció és Milosz, i els altres exemples que Gombrowicz relata queden molt per sota de la crítica mínimament constructiva que es mereix el seu assaig.
Reconstruint l’infern
He descobert Gombrowicz. Recordo que ho vaig escriure en algun lloc: és com si et trobessis davant dels ulls el paradigma de les teves aspiracions passades; la concreció i plasmació d’idees que t’havien rondat pel cap i que mai abans havies llegit en cap altre autor.
Davant dels ulls, Gombrowicz: creador d’una de les obres més influents del segle passat, Ferdydurke (1937); amb plantejaments terriblement innovadors; teòric de la forma i la manera com ens hi relacionem; assagista de la immaduresa; descobridor de les màscares que ens posem en societat; aspirant a trobar la fórmula que permeti expressar aquesta immaduresa que és el que realment ens defineix en un món grotesc i artificial.
Sí, he descobert Gombrowicz. El mateix Gombrowicz que refà una estrofa del cant tercer de l’Infern amb la naturalitat de qui desfà un nus en un cabdell de llana. Després de llegir la seva dissertació sobre la millora substancial dels versos de Dante a partir dels canvis que proposa, acabes tenint la sensació que no hi ha res al món més just i raonable.
“La ciudad doliente” escribe... ¿para referirse al infierno? ¡¿No se le ocurrió nada mejor?!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada