Estic rellegint alguns poemes antics. Els primers (o gairebé) que vaig escriure.
Amb el temps, tot pren un altre caire: els sentiments han reposat i s'han posat silenciosos en un fons desconegut, però que ens pertany. Amb el temps, només amb el temps, relativitzem frívola i descaradament la intensitat de les passions antigues, que es concentrava en ratlles d'una veritat dolorosa i absoluta que ara, només ara, ens sembla antiga.
I és ara, quan comptem els anys, que la distància ens dóna la perspectiva i ens allunya més del compte d'aquella veu poètica, la nostra, que plorava la pèrdua del que mai vam arribar a posseir; la veu que s'enfonsava en aigües tempestuoses i verbalitzava mariners que en aquell instant sabíem perduts o tan desconeguts que s'acabaven fonent com la boira.
La gràcia de tot plegat és que ara segueixo nedant en aigües tempestuoses. La diferència de tot plegat és que ara els mars antics em semblen bassals inofensius. El misteri de tot plegat és que els mars que m'agiten avui dia esdevenen titànics oceans sense demà.
I jo me n'adono i ho escric, tot nedant en la bondat d'aquestes aigües.
_______________
La teva olor m’atrau com pèrfides sirenes.
La teva mirada ingènua, adulta i dubtosa
La teva mirada ingènua, adulta i dubtosa
em busca a estones, pertorbada, estranya.
La teva mà colrada s’ha trobat amb la meva,casual, ràpida, involuntària. Amb delit
he gaudit dels segons de contacte, d’escalfor.
Em penses? Em vols? Em somnies? Em recordes?
Si no respons, agafaré un sí. No hi ha més
salvació per a tanta aigua de naufragi.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada