Aprofito la decadència creativa per penjar l'entrevista que es va publicar a El Punt (edició Tarragona. 20/12/10) arran de l'accèssit d'El vent dels mocadors brodats.
No m'he pogut estar de penjar la meva imatge. ¿No us sembla que així aquesta entrada pren un aire de segle passat i de misteri –assassinat– per resoldre molt interessant? Cada cop que veig la notícia em sembla increïble que els bràquets ocupessin mitja plana (el pes de les influències!). La foto és massa gran pel meu gust, primer perquè no em sento digna d'aquesta ocupació de l'espai periodístic, i segon perquè van escurçar el text de l'entrevista a la meitat (i dic jo que era més interessant el text que els bràquets!?).
Misteris periodístics i honors reials per a qui va agitar els mocadors brodats en mitja plana d'El Punt un bon dia... Sembla mentida! [indignació irònica]
***
***
Molts dels guardonats d’aquesta edició dels Premis Baix Camp per a Joves Escriptors són de Barcelona.
Sí. Jo m’hi vaig presentar perquè el premi incloïa la publicació de l’obra i perquè era per a joves escriptors, per tant hi havia un límit d’edat de 30 anys.
La competició era més estimulant...
En altres concursos competeixes amb escriptors consolidats, que tenen molta experiència, i més de cinc obres publicades. Jo m’he presentat a aquests concursos també, perquè la meva intenció és posar a prova el que faig...
Però en els reptes, s’han de valorar primer les possibilitats i el cost de l’acció.
Aquí no hi perds res, en el fons. I el que importa és confiar en la teva obra, al marge del resultat dels premis.
Tot i que el premi homenatja Gabriel Ferrater, vostè dedica el primer poema a Witold Gombrowicz.
Gabriel Ferrater és un dels poetes que més m’ha marcat des que el vaig descobrir a la universitat. La força de les imatges, el llenguatge directe... És el poeta de qui recordo més versos. De Gombrowicz, vaig llegir dues obres que van influir en El vent. Sobretot Ferdydurke, escrita l’any 1937.
Per què aquest autor polonès?
Perquè és l’autor de les reflexions sobre què som realment i com ens mostrem en societat. Sobre les màscares que ens posem perquè el nostre voltant ens ho imposa. Gombrowicz deia que tot el que surt de nosaltres ja és madur, tot el que expressem, però realment el que li interessa és descriure la immaduresa, l’essència. I aquest és l’intent i la raó de ser de Ferdydurke.
Un missatge d’humilitat.
És apassionant. Gombrowicz també va escriure un assaig contra els poetes, i d’aquí va sorgir el meu interès per aquest autor. És un dels narradors més interessants que he llegit fins ara.
Què l’ha portat a escriure poesia? Toca altres gèneres?
Bàsicament la necessitat d’expressar-me i d’entendre’m i de reflexionar sobre el que em passa i sobre el que passa al meu voltant. Fa tres anys que em dedico a la poesia amb més intensitat, però també m’agrada la prosa, que sempre tendeix a ser una mica poètica.
Quin és el tema del seu recull de poemes?
El comiat. Però també el desamor. I el pes de les paraules i del silenci en la nostra consciència. En El vent hi ha un diàleg amb les paraules.
L’amor i el desamor, temes universals. Quina és l’aportació de la seva poesia?
Tot el que escric és conseqüència del que he viscut, del que he llegit, del que he vist, dels pensaments i reflexions, des de la infantesa fins a l’actualitat. Penso que són els lectors els que han de valorar què els aporta o què no els aporta la meva poesia.
El record també és una constant en El vent...
El record comporta dolor i motiva les reflexions en els poemes. Els records també són paraules i en aquest punt apareix la metapoesia, perquè hi ha una reflexió sobre les paraules que s’escriuen per tal d’esborrar-ne d’altres que afloren i fan mal. En El vent hi ha un afany de superació del silenci, que arriba a través de les paraules. No podia ser d’altra manera.
Utilitza el vers lliure?
Sí, de vegades. Hi ha poemes que demanen estructuralment aquesta llibertat, però escric poemes més estables mètricament, decasíl·labs sobretot.
El primer poema del recull i l’últim s’assemblen molt. Estructura circular?
“Desmemòria” i “Immemorial” recorren a una mateixa idea i en certa manera s’assemblen, per això emmarquen la resta de poemes. Quan els vaig escriure, en moments diferents en el temps, em vaig adonar que parlaven del mateix, fins i tot amb els mateixos mots, i dirigits a un Tu que és qui condemna al silenci i que comporta totes les reflexions. Però també reflecteixen una evolució, malgrat que en El vent es parli sempre des del desamor.
Per acabar, un somni a curt termini.
Seguir escrivint. I que no em faltin les paraules dels qui omplen els meus silencis.
A quines paraules es refereix?
A les paraules dels qui m’estimen.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada