Les llengües no són diferents entre elles en el seu poder inherent, però els seus usuaris sí.
Stanley Lieberson
He vist en versió original Shi (Poesia) una pel·lícula coreana de l'any 2010. La protagonista s'apunta a un curs de poesia l'objectiu del qual és, potser massa òbviament, escriure un poema. A ella li costa horrors perquè busca incansablement la inspiració poètica i no la troba enlloc. Sí que troba les petjades de la tragèdia en què es veu immersa: una tragèdia vital, física i emocional en un escenari que cada vegada esdevé més poètic.
El fet d'assistir a un curs de poesia és per als seus conciutadans una excentricitat que ella justifica d'una manera extraordinària: "sempre m'han agradat les flors i dir coses estranyes." És fantàstic l'imaginari de muses i flors al cor i música celestial creat en relació amb la poesia. La realitat, però, és el màxim exponent poètic de la protagonista. I és en aquesta, la seva pròpia vida, on acaba trobant els versos.
Interessant el professor-poeta que el primer dia de classe els ensenya a "mirar" adequadament els objectes que han d'esdevenir matèria poètica. Una poma s'ha de mirar per totes bandes –els diu–, s'ha de tastar, s'ha d'olorar, s'hi ha de buscar el sol que porta dins –abans que la poma sigui poema–. Molt interessant, el consell, però poc pràctic per a la protagonista, que en el menjador de casa seva acaba sentenciant mentre pela la fruita vermella amb un ganivet: les pomes sempre és millor menjar-se-les que mirar-se-les.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada