6 de gener de 2011

Nit monàrquica

Sempre m'ha fet por que un desconegut entri a casa meva, i més a altes hores de la nit, i encara més si vesteix robes amples i porta barba llarga, i encara molt més si l'acompanya un seguici més surrealista si es pot, que marraneja els torrons i es beu la meitat de l'aigua de l'olla ¿Només la meitat? Empatx nadalenc i quatre pisos sense ascensor.

Per això, si avui sento soroll al menjador, em taparé el cap amb els llençols i aterrida  m'intentaré fer creure, un cop més, que qui remena bosses i paquets és un visitant autoritzat, i una bona persona de totes totes. I de cap manera se m'acudirà sortir a comprovar-ho, perquè diuen que no és bo temptar la sort. I en aquests casos en què els lladres roben amb la gent dins de casa, millor fer-se l'adormit o el mort directament, com a les pel·lícules de guerra, una tàctica que sempre m'ha semblat encertada. I així, com un estaquirot sota els llençols, respiraré molt fluixet, fins que el soroll s'esvaeixi i el silenci dels sepulcres esdevingui definitivament sepulcral. O fins que no m'entri prou oxigen a través del tramat de franel·la i l'excés d'escalfor m'aboqui a la crua i misteriosa realitat.

Si el menjador és buit, què hi farem? Hem salvat la pell, res a dir. Si el menjador és ple, no gosarem agafar cap paquet que dugui el nostre nom, fins que algú, amb una mica més de seny i una mica menys d'insomni, ens digui que comencem a obrir-los, vinga, per favor, en aquest també hi diu Eva...

***

La meva mare m'acaba de renyar perquè diu que és molt tard (en el fons es deleix per les visites monàrquiques anuals). Jo, com sempre, a deshora.


A deshora

El teu cos em va ser un dia el rellotge
on vaig vessar les hores. Lenta, exhausta,
vaig entendre que el camí de la pell
el feia amb els llavis, cercant silencis,
perquè la teva pell m’era la vida
en l’agònic passar de les agulles,
quan t’oferia, buit de temps, el cos.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada