Potser un dia, WisƗawa

                      ... a w ścianach żadnych przeraźliwych szczelin, którymi by donikąd cię wywiało.

("Tutaj", W. Szymborska)

                     All the towers of ivory are crumbling

                     ("Straight to you", N. Cave)

Jo sé que un dia els teus versos més savis,
més dolços, profunds, que ara, novells en mi,
omplen de significat la blancor ignorant
de pàgines temoroses de tinta... Jo sé que,
un dia, aquests versos –quinze, setze, vint–
que m’han desfet el trajecte aspre i avorrit
d’un vagó de tren amb retard... Aquests, un dia,
no em deixaran el regust d’inundació dins
de l’ànima, ni el pes humit de l’aigua
a les sabates en un vespre net, sense pluja,
ni el cruiximent de dinou hores al damunt
de les espatlles. Un dia d’aquests o d’aquells,
un dia, no em sentiré abatuda pels teus versos
molta estona després d’haver-los llegit, ni veuré
un plat fred i imprecís parat a taula, ni em sabré
el neguit espès, com un braç que estira amb força
els mots nascuts dels llavis ara, i els arrossega
suaument al fons, amb el solatge de les frases.
 

Els teus versos més savis se m’apareixen ara
inaccessibles, naufragats, i d’un cop raigs de llum
en el silenci sord que fa el misteri de les coses.
Traspassen la frontera amb la força que mou
els codis antics –cadència, llengües mortes–,
aquests versos que un dia, potser, només
em seran teus, només em seràs tu, potser,
i em mostraran el camí llarg a la teva saviesa

arrelada, ferma, sobirana; versos que m’obriran 

els ulls davant del quadre del món que pintes
amb paraules exactes, tan teves, i versos,
tan teus, com soldats bons en files: poemes.

Un dia els rellegiré aquí, just aquí, damunt
dels mateixos ossos i amb el cor lluny, molt
lluny de les temples, del pit. I seré plenament
conscient de la veritat més teva, ja nostra,
quan els mots prendran la voluptuositat de la terra
i formant paisatges em seran la veu immortal,
estable, de les pintures –al fresc– de la vida.

Un dia –he dit que ho sé– els teus versos savis,
WisƗawa, no em portaran aquest poema potser,
ni em deixaran el malestar de la pluja en els peus
sense sabates, ni em recordaran, fervorosament,
que vaig aprendre, amb el gebre d’hivern, dos mots
en la teva llengua, que ara jeuen rovellats, però ahir
naixien letalment precisos, preciosos dels llavis
que em besaven –mel freda. Llavors era el passat.

Avui, en el present més llunyà, la llengua de glaç
potser retrobi els teus versos càlids, ja vells en mi.
Potser els poemes.

___________________________________________

"... a w ścianach żadnych przeraźliwych szczelin, którymi by donikąd cię wywiało" ["... y en las paredes ninguna terrorífica fisura por la que el viento se te lleve a ninguna parte."].  

Darrer vers del poema "Tutaj" dins de Aquí. Wisława Szymborska (traducció de Gerardo Beltrán i Abel A. Murcia). Bartleby Editores (2009)