 |
| © Eva CR (abril 2010) Ocults, uns pits massa petits, i un tros d’argent fred en un dit, que t’enlluerna. I sota els llibres el neguit, les cames entreobertes, ignorants de la lluita. Un desig se t’escola molt endins. L’has fet entrar quan et creixia fora. Desig. Desig mentre no dorm el poble. En un vagó de metro s’encén. I crema. |
Et reflecteix el vidre d’un vagó.
Al metro no et sents d’un poble, ni sents
el poble, ni veus el poble. No et trobes.
Corre el vent de la nit, neixen paisatges
però moren –és el joc de les parpelles–.
Els túnels quan albiren llum et fonen.
Reflex incert que torna amb la foscor:
l’abric negre, el pes del paper als genolls,
els texans a la pell, els rínxols quiets,
l’ombra dels ulls encesos i la boca.
***
Els diaris ens alarmen sobre un asteroide que aquesta nit quasi fregarà la Terra (dic quasi perquè la fregarà a 12.000 quilòmetres segons les previsions dels científics). No puc deixar de pensar en la pel·li Armaggedon. Els americans salven el món, com sempre; Déu els salva a ells, o ho intenta un cop més, i l'amor de cotó fluix sobreviu com pot després de la mort tràgica de manual.
Els diaris ens alarmen sobre un asteroide que aquesta nit quasi fregarà la Terra (dic quasi perquè la fregarà a 12.000 quilòmetres segons les previsions dels científics). No puc deixar de pensar en la pel·li Armaggedon. Els americans salven el món, com sempre; Déu els salva a ells, o ho intenta un cop més, i l'amor de cotó fluix sobreviu com pot després de la mort tràgica de manual.
En aquesta nit incerta, doncs, un poema que vaig escriure fa temps al metro després de veure un espectacle teatral sobre la vida i l'obra d'Estellés. Que no es digui que el bloc havia mort abans que ens esclafés l'asteroide 2011 MD.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada