Aixequen el vol a un pas de mi,
covards. Amb el camuflatge de plomes
grises, purament blanques, perfilades
de negre en un fons de cel imprecís
per la boira. Mostren la suavitat
del cotó i arrosseguen el plom
a les potes. Un vol dificultós.
Tan incert pels dubtes i esglaonat
avui que somric, avui que els segueixo.
I em semblen bonics. Més purs i sincers
que mai. Perquè en el vol s’han contagiat
de la textura del dia en què neixo
altre cop. I com jo en formen part,
desesperadament. En la inconsciència.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada