22 d’octubre de 2009

Ty

La nit s’emmiralla en un mar
que el temps atura perquè fem
el viatge a la més remota
profunditat, desconeguts.
Els cossos volen la violència

de les ones contra la pedra,
i amb instint predador s’uneixen,
sentint la duresa del nacre,
l’oscil·lació constant de l’alga.
La sorra dibuixa el perfil
de qui té la pell del tauró
mullada de lluna i que parla
amb l’accent trist de la llegenda.
Les sirenes moren quan tu
cantes sense por a l’horitzó.
Tots els nàufrags viuen dins teu
perquè provoques la tempesta.
Es reflecteixen als ulls plens
d’arpes i sal i buits de nord.




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada