Viure sempre també cansa

Us deixo la traducció que he fet del poema de José Gomes Ferreira (1900-1985), decisiu en la trajectòria poètica d'aquest autor en tant que representa, com ell mateix va declarar, el seu naixement com a poeta (1930), i l'emmarca en la poesia militant i social que caracteritzaran la seva obra. 

Gomes Ferreira va ser cònsul a Noruega en els anys trenta i la seva poesia es veu influenciada per la lectura d'Ibsen, en l'ús d'imatges properes a l'expressionisme. La seva veu neix de la revolució formal del llenguatge poètic del Modernisme i de la influència dels corrents literaris de principis de segle.

«Coincido integralmente com a minha época de neo-realistas, de surrealistas, de abstractos, de neo-figurativos, de concretistas, de dodecafónicos, de pesquisadores de timbres, de Maiakovski, de Kafka, de Prokofiev, de Malraux, de Cholokov, de Sartre, de Aragon, de Drummond de Andrade – e aqui proclamo a glória de ter nascido na Idade de Aquilino, Afonso Duarte, Vieira da Silva e Lopes Graça, sem saudades de qualquer passado.»

___________________________________

Viure sempre també cansa

Viure sempre també cansa.
El sol és sempre el mateix i el cel blau
ara és blau, nítidament blau,
ara és gris, negre, quasi verd...
Però mai té un color imprevist.
 
El món no canvia.
Els arbres donen flors,
fulles, fruits i ocells
com màquines verdes.

Els paisatges tampoc no es transformen.
No cau neu vermella,
no hi ha flors que volin,
la lluna no té ulls
i ningú pintarà ulls a la lluna.

Tot és igual, mecànic i exacte.

A sobre els homes són homes.
Sangloten, beuen, riuen i paeixen
sense imaginació.
I hi ha barris miserables, sempre els mateixos,
discursos de Mussolini,
guerres, orgulls en trànsit,
cotxes de carreres...

I m’obliguen a viure fins a la Mort!

Doncs no seria més humà
morir una estoneta,
de tant en tant,
i recomençar després, trobant-ho tot més nou?

Ah! Si jo pogués suïcidar-me per sis mesos,
morir damunt d’un divà
amb el cap damunt del coixí,
confiat i serè en saber
que tu em vetllaves, amor meu del nord.

Quan algú preguntés per mi,
tu diries amb el teu somriure
on crema un cor en melodia:
"S’ha matat aquest matí.
No el ressuscitaré pas ara
per una fotesa."

I vindries després, suaument,
a vetllar-me, subtil i delicada,
de puntetes, per no despertar
la Mort, encara nena en el meu pit...