Confessions condicionals

Et diria plor,
petons de cartró
amb llengües de fel.
Et diria mort
en un got trencat
amb fredor de gel.

Et diria amor,
el que va durar
el que és enyor
el que s’inventà
el que va marxar
el que ja és rancor.

(Són murs de paraules,
grans càstigs de faules
pels gestos lascius.
Són mans desitjades,
carícies creades
pel cos que es vol riu)

Et diria en somnis
qui és que me’ls roba,
qui busca i qui tem;
qui troba els llençols
sense vers de la nit
en el cos més jove.

I encara la llengua
que tria i remena
mots buits de sentit.
I en els llavis dolços
la pena, ingènua,
dels crits que no escric.

Són termes ben verges,
que indignen. Són queixes
que abrasen, que es mengen,
que torben, que maten
el cor que no et dic,
el cor que no tinc.