Titelles

Perquè sovint som nosaltres els que fem parlar els titelles i en movem els fils. El pensament pot transformar els records, les situacions, els diàlegs, fins a tornar-los ideals, però la realitat ens ensenya el tros de fusta i la mirada fixa i morta de la pintura. El poema: un titella del passat.
___________


Canto. Canto tal vegada un destí.
Tasto paisatges, oloro colors,
escolto pells que tan sols intueixo.
Forço amples somriures blanquejats,
mirades d’amagades intencions.

Vibren i vibren les cordes vocals

Callo. Callo només el que m’enduc:
els teus mots acotats, els teus gestos
estirats, de titella, els teus petons
de cotó fluix i fusta treballada.
Responc amb el silenci que em condemna.

Sonen i sonen acords musicals

Ara em mostres l’estratègia del joc,
aquesta pell tan aspra i estellada,
els ulls fixos per una pinzellada.
Després estiro els fils amb què camines
en els guinyols vacus de la memòria.