3 de desembre del 2010

Viver sempre também cansa, José Gomes Ferreira

En el segon viatge a Porto vaig tornar a la fantàstica llibreria Lello e Irmão, visitadíssima i plena de flaixos controlats pels dependents que no deixen fer més de tres fotos, sobretot quan és plena a vessar de turistes (Jo en vaig fer unes quantes més, perquè en el moment en què hi vaig ser, curiosament, no hi havia massa afluència de públic). La llibreria Lello és preciosa. Hi predomina la fusta i la domina una escala majestuosa, vermella, en el centre, que et captiva només entrar-hi.

A banda de les crítiques periodístiques, que la defineixen com una de les més boniques del món, la va popularitzar una de les pel·lícules de la saga Potter. Potser per l'efecte cinematogràfic, la llibreria ha passat a ser un monument i allà tothom hi fa de tot menys fullejar llibres. La veritat és que hi falta el caliu dels llibres, a Lello, hi falta la gent que fulleja, que busca, que treu la pols a les cobertes. En aquesta llibreria no hi ha la màgia de les llibreries antigues, hi ha el nerviosisme dels vagons de metro en hora punta.

En la segona visita a la llibreria, vaig comprar l'Antologia personal de la poesia portuguesa, d'Eugénio de Andrade, que estava, sorprenentment, en un lloc prou destacat i que em va costar 26,24 euros, perquè era una novetat editorial. Als voltants, però, i en tota la planta baixa, s'imposaven amb força els exèrcits de llibres gastronòmics (tapes, sushi et al). Jo vaig rescatar la literatura del fons dels prestatges laterals i em vaig alienar potser durant una hora. Em van fer retornar a la "irrealitat" els crits dels dependents. Não fotos!

La llibreria vessava flaixos. I jo en vaig fugir amb el llibre ben agafat, per si de cas...

***

Un dels poemes de l'antologia: Viver sempre também cansa, de José Gomes Ferreira.

M'agrada la voluntat i la consciència de la veu poètica respecte a la realitat en què es troba i que descriu; el plantejament del domini de la vida i la possibilitat de decidir quan acabar-la. Al final no hi ha suïcidi: el verb hipotetitza en subjuntiu i apareix l'amor. En subjuntiu ningú no se suïcida.

Viver sempre também cansa

Viver sempre também cansa.
O sol é sempre o mesmo e o céu azul
ora é azul, nitidamente azul,
ora é cinza, negro, quase verde...
Mas nunca tem a cor inesperada.

O mundo não se modifica.
As árvores dão flores,
folhas, frutos e pássaros
como máquinas verdes.

As paisagens também não se transformam.
Não cai neve vermelha,
não há flores que voem,
a lua não tem olhos
e ninguém vai pintar olhos à lua.

Tudo é igual, mecânico e exacto.

Ainda por cima os homens são os homens.
Soluçam, bebem, riem e digerem
sem imaginação.
E há bairros miseráveis, sempre os mesmos,
discursos de Mussolini,
guerras, orgulhos em transe,
automóveis de corrida...

E obrigam-me a viver até à Morte!

Pois não era mais humano
morrer por um bocadinho,
de vez em quando,
e recomeçar depois, achando tudo mais novo?

Ah! se eu pudesse suicidar-me por seis meses,
morrer em cima dum divã
com a cabeça sobre uma almofada,
confiante e sereno por saber
que tu velavas, meu amor do Norte.

Quando viessem perguntar por mim,
havias de dizer com teu sorriso
onde arde um coração em melodia:
"Matou-se esta manhã.
Agora não o vou ressuscitar
por uma bagatela."

E virias depois, suavemente,
velar por mim, subtil e cuidadosa,
pé ante pé, não fosses acordar
a Morte ainda menina no meu colo...

2 comentaris:

  1. lindo......
    assim a vida é muito simples

    ResponElimina
  2. Assim é a vida feita poema... por vezes mais simples, por vezes mais complicada do que é na realidade.

    Obrigadinha pelo comentário.

    ResponElimina