En la lluita serena contra tu mateix
busques l’illa que et salvi de l’ofec,
l’oxigen que ompli uns pulmons
condemnats a l’aquari de les penes
que neden en el més profund de tu.
Jo de vegades vull ser aquesta terra,
la roca o l’aire que et retornarà
a la vida. Però des del fons del pou
sé que no vols salvar-te i que respires
calmós, amb les brànquies de la incertesa,
davant la plàcida resignació
que et provoca la imatge deformada
de la realitat sota el pes de l’aigua.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada