El mar. La mar.
El mar. ¡Sólo la mar!
El mar. ¡Sólo la mar!
¿Por qué me trajiste, padre,
a la ciudad?
a la ciudad?
¿Por qué me desenterraste
del mar?
del mar?
En sueños, la marejada
me tira del corazón.
Se lo quisiera llevar.
me tira del corazón.
Se lo quisiera llevar.
Padre, ¿por qué me trajiste
acá?
acá?
Un dia algú em va recitar aquest poema. Ja fa gairebé un any. Davant del mar.
Jo vaig reescriure el carpe diem en una lluita contra mi mateixa, en una lluita contra el món.
Vaig escriure "lo que sentía en aquel preciso instante que se desvanecía". Vaig escriure el no res, el buit, en una dedicatòria a Les dones i els dies de Ferrater, conscient que el temps em fugia i protegint-me d'un futur que era víctima i botxí dels meus propis pensaments.
Ara escric pel que mai va existir. El temps.
I les paraules intenten salvar els instants que es desfan tan bon punt comencen a nèixer.
Bones vacances a tots els que llegiu els Misteris, mirant el mar, la mar, només la mar, o la muntanya.
Bones vacances a tots els que llegiu els Misteris, mirant el mar, la mar, només la mar, o la muntanya.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada