Estic de vacances. Faig tot el que no havia previst fer i no faig el que m'havia proposat fer. Per tant, em sembla que estic aconseguint fruir dels dies de descans. En les hores d'oci, entre migdiades, quilòmetres, menjades..., penso en el bloc, que mai oblido, penso en els poemes, que sempre m'acompanyen.
I a la piscina m'enduc Gil de Biedma, sabedora de la impossibilitat d'entendre el que llegeixo sota un sol de justícia i amb els crits dels petits que s'espolsen les gotes en passar. Però m'agrada estar ben acompanyada i també allargar el romanç amb un poeta que ha estat al meu llit fins a les 4 de la matinada.
V
De noche,
cuando desciendas.
Pero es inútil, nunca
he de volver a donde tú
nacías ya con forma de recuerdo.
Quizá súbitamente crece
la sangre. Crece la sangre
hasta mucho más lejos que aquel brazo.
Nadie más que la mano desarmada,
la tenue palma
y este dolor.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada