Lluny, lluny i encara més lluny.
Tant que l'ànima no és capaç de trobar-te.
No t'imagina o potser no et busca ja,
oblidada en la distància. Ignorància dels ulls
que no et saben veure, escorça del cos
que t'ha perdut. No hi ets. Ningú
pot trobar-te. Ni tan sols jo, que tants
cops ho he fet. És poruga avui l'esperança
perquè tem el seu propi desistiment.
Molts cops vaig perdre la guerra,
però sempre sentia una veu entre les runes
o veia una llum, llunyana, tan insignificant
que esdevenia un far en l'espessor fosca
d'un mar que engoleix. La salvació.
En la guerra d'avui només hi ha cossos
morts, ments en blanc i rostres sense
llàgrimes que en la més absoluta
destrucció celebren un final incert.
I riuen, desesperadament. I xisclen
en un atac nerviós de desolació.
Riuen sense parar, des del fons de
l'ànima. Només diafragma i músculs
facials. Riu el tendó, la membrana,
potser fins i tot la pell. Riuen.
Els ulls no ho fan, només reflecteixen
la realitat ignorant. I ignorada.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada