Convindreu amb mi que és millor llegir els poemes en la llengua en què van ser escrits, perquè les traduccions afegeixen dos-cents filtres més en el trajecte d'acostament dels nostres ulls lectors a la realitat poètica que se'ns ofereix a través dels mots. I sempre (sempre que el nostre coneixement lingüístic ho permeti) és millor perdre's sobre els mots que el poeta ha triat, sobre l'ordre i l'estratègia sintàctica que ens ha marcat (mai arbitràriament, no ens enganyem).
Estudiar anglès em permetrà entendre millor els versos d'Auden, per exemple, que d'altra banda, em confirmen la idea fermament arrelada en mi que ningú és original, que tot està escrit i dit de moltes i millors maneres (només ens cal mirar enrere). I amb això he de citar, inevitablement (perquè ja he dit que no podem ser originals), algunes frases de l'epíleg de Joan Margarit a Casa de Misericòrdia (Premi Nacional de Poesia 2008) que vaig llegir fa unes quantes nits:
"Cal una certa franquesa, una certa despreocupació a l'hora d'escriure un poema. Un no pot deixar-se aclaparar pel passat. Què puc dir jo després d'Homer, o de Baudelaire? pot ser una pregunta que, segons com es faci, inutilitzi a priori la possibilitat d'escriure res (...) i aquesta és una de les dues contradiccions principals amb les quals penso que s'ha de viure per escriure poesia. Perquè aquesta gosadia fonamental no val per a res si no va acompanyada de la corresponent humilitat, que tots els grans poetes han tingut. Diria que s'ha de ser agosarat a l'hora d'escriure el poema i humil abans i després d'escriure'l. L'altra contradicció amb la qual hem de viure els qui escrivim poesia és que, d'una banda, solem tenir una certa tendència a la soledat, amb l'inevitable rerefons de menyspreu que això pot voler dir per als altres, dels quals, d'altra banda, necessitem el reconeixement, a vegades amb una intensitat vergonyant, perquè sense ells el poema no existiria."
Auden i l'amor perdut en aquest poema. La vida des de la dualitat tràgica que imposa el pes del record, des d'un present en què no podem oblidar, que ens lliga al passat.
Dear, though the night is gone,
The dream still haunts to-day,
That brought us to a room
Cavernous, lofty as
A railway terminus,
And crowded in that gloom
Were beds, and we in one
In a far corner lay.
Our whisper woke no clocks,
We kissed and I was glad
At everything you did,
Indifferent to those
Who sat with hostile eyes
In pairs on every bed,
Arms round each other’s necks,
Inert and vaguely sad.
O but what worm of guilt
Or what malignant doubt
Am I the victim of,
That you then, unabashed,
Did what I never wished,
Confessed another love;
And I, submissive, felt
Unwanted and went out.
“Twelve Songs” IV (1936)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada